Relat calmós de la corrupció congènita

(Comentari publicat al suplement Cultura de l’AVUI l’1 d’abril del 2010)

Qüestió de fe, Donna Leon. Traducció de Joan Puntí. Edicions 62, 2010. Pàgines: 312.

Els arguments són irrellevants en la sèrie de novel·les de Donna Leon que tenen com a protagonista el comissari Guido Brunetti. És evident que són necessaris, però, en els relats que proposa aquesta escriptora dels Estats Units enamorada d’una Venècia que demostra que coneix a bastament no constitueixen el punt principal d’atracció: són, simplement, les perxes en què l’autora penja allò que té interès a explicar.

Així, què té interès a explicar? I, per al lector, quin interès té allò que explica, sí és que el té? La resposta a aquestes preguntes és, exactament, el que atorga valor a les obres que conjuguen els cognoms de la Leon i en Brunetti, una parella de fet literari que funciona amb una maquinària ben greixada quan es tracta de conviure amb els regnes d’una ficció que, en la Venècia retratada, tenen força punts de coincidència amb la realitat.

Qüestió de fe és com qualsevol altre dels llibres que tenen com a protagonista un policia de Venècia que intenta fer conviure harmònicament el dia a dia de la seva professió, la relació amb la seva muller, el seu quefer com a pare d’un fill i una filla, el seu amor per la Història clàssica i el desassossec que li aporta una consciència lúcida que no pot deixar de banda la reacció a tot allò que envolta el seu contenidor.

I això –el fet de ser com qualsevol altre títol de la sèrie Brunetti– no treu ni una unça de valor a Qüestió de fe. Ben al contrari, la fidelitat de l’autora als paràmetres que ella ha establert és un dels al·licients que conviden a llegir aquesta novel•la.

Retrobar un company
Aquells que són fidels a l’obra de l’escriptora retrobaran un company que sent el pas del temps perquè els fills es fan grans, perquè el cos no manté intactes les característiques ara ja pretèrites, perquè la societat en què i amb què ha de treballar evoluciona –sí, Internet i el bo i el dolent que comporta tenen pes en la novel·la– i perquè, evidentment, les coses canvien perquè els dies passen i deixen pòsit.

I, a l’altra banda, els que aterrin en l’univers literari de la Leon –una Venècia ben descrita i possiblement poc inventada que assumeix amb naturalitat els tòpics sobre la manera de fer inherent al caràcter llatí, se’n digui corrupció innocent, se’n digui fer un favor, se’n digui si no és avui, serà demà…– toparan amb una obra de voluntat humanista, però allunyada de la presumptuositat i la fatxenderia: Brunetti pot ser un personatge inventat, però les seves idees, els seus sentiments, les seves preocupacions, les seves circumstàncies i els seus raonaments si no són clàssics, són universals.

Anuncis

One comment on “Relat calmós de la corrupció congènita

  1. […] Malas artes; Justicia uniforme; Pruebas falsas; Piedras ensangrentadas; Cristall enverinat; Qüestió de fe i Carn de […]

Escriu quelcom, si vols...

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

S'està connectant a %s