Les esquerdes dels espais tancats


(Comentari publicat al suplement Cultura de l’AVUI el 29 d’abril del 2010)

La veu, Arnaldur Indridason. Traducció de Maria Llopis. La Magrana, 2010. Pàgines: 334.

La veu comença amb un situació tòpica que la destresa d’Indridason fa evolucionar cap als paratges de l’interès: si fa no fa, la novel•la, que té lloc a Reykjavik, la capital d’Islàndia —sí, el text d’Indridason és una altra importació filla de la stieglarssonfília—, comença quan es localitza un pare Noel assassinat en un recambró dels soterranis d’un hotel de prestigi. A més, falten poc dies per al dia de Nadal. I, a més a més, el pare Noel mort, que feia de porter de l’hotel com a feina principal, el troben amb  els pantalons abaixats i el penis preparat per a la pràctica del sexe segur.

Els ingredients bàsics es marinen amb la intervenció de l’inspector Erlendur i els agents que té a les seves ordres, que fan avançar la narració amb les recerques i les troballes pròpies de les investigacions policials que se suposa que es duen a terme quan es tracta de resoldre un afer criminal.

El fil principal avança de manera sostinguda tot i que la seva trajectòria no compleix al peu de la lletra la definició que apunta que una recta és l’espai més curt que hi ha entre dos punts: això ajuda a identificar-lo com a fil literari en contraposició amb els fils matemàtics que autors de presumptes novel•les dissenyen a partir de les fórmules de la mediocritat. Cal atribuir de manera justa a Indridason el mèrit de ser capaç de mantenir ben bé fins al final la incertesa sobre el qui i el perquè de l’assassinat que actua com a detonant, una capacitat que és necessària si es vol dur als ulls dels lectors un text amb cara i ulls.

Pel que fa al protagonista, l’inspector Erlendur –que encapçala un seguit de novel•les que el tenen com a element comú–, cal situar-lo en el bàndol dels fracassats, aquell en què ja hi ha tots aquells altres policies que, tot i ser capaços de dur a terme amb èxit la feina que se’ls encomana, són incapaços d’encarar la vida amb un mínim d’alegria vital. Res a dir: a l’hora d’escriure, el literat és un déu.

Transcendir el límits clàssics
Tot i això, La veu transcendeix, a fi de bé, els límits que defineixen el terreny de joc clàssic de la novel•la negra i demostra que l’escriptor islandès hi ha posat alguna cosa més que lladres i serenos.
La novel•la té lloc en un hotel: hi troben el cadàver, hi fan les investigacions, hi reben les novetats del que s’esbrina fora de les seves parets i s’hi resol el cas. La utilització de l’hotel, en aquesta novel•la, és una crida a l’atenció del lector, perquè és una metàfora que ressona, amb intensitats diferents, en bona part dels personatges. Així com un hotel és un edifici, un construcció sòlida, així es presenten els personatges, que es fan forts amb els seus silencis, amb les seves explicacions no ofertes.

Però en un hotel hi ha vida –clients, personal, passavolants…– i també hi ha vida en els personatges. I així com el text descriu de manera progressiva parts del funcionament de l’hotel, també descriu amb la mateixa cadència el funcionament dels personatges, que es tradueix en penúries, misèries, solituds, desenganys, odis, rancúnies, frustracions…, i en la necessitat de tirar endavant amb la vida pròpia fins i tot sense saber ben bé per què. Aquesta avaluació de les interioritats humanes, que l’autor situa astutament en els volts de Nadal, és el que aporta valor a una novel•la que, així, desborda els límits del gènere que l’acull.

Advertisements

Escriu quelcom, si vols...

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s