El preu de la sang

Víctor Grífols, president de l’empresa que du el seu cognom com a nom –però sense l’accent a la i–, demana que es permeti el pagament de la sang. Fa un plantejament economicista que beneficia la seva empresa –tercera en importància mundial en la producció de derivats de la sang– i el disfressa de bondat amb la referència a la situació de crisi general actual.

Com a arguments a favor de la seva proposta, Grífols considera que la venda de sang pot ser un recurs apte per als aturats a l’hora d’aconseguir uns certs ingressos: el venedor de sang podria aconseguir “60 o70 euros a la setmana”, que, afegits a una teòrica percepció de la prestació de l’atur, conformen “una manera de viure”.

Grífols explica que el 80 per cent de la sang amb què treballa s’importa dels Estats Units, on sí que hi ha una comercialització de la sang, i apunta que els 456 milions d’euros que es gasten allà en sang se’ls podrien gastar aquí si es canviés la normativa vigent. A més, la venda de sang permetria generar “cinc o sis mil llocs de treball”.

El president de Grifols no deixa de banda el recurs a la por com a eina de convenciment, com fa tothom que mana o que té diner llarg: “Si els Estats Units decideixen deixar d’exportar plasma algun dia, Europa se’n quedarà sense”.

De manera desapassionada, es pot dir que Grífols té raó: quan la necessitat colla la persona, cal esprémer a fons tots els recursos. Si es té sang per vendre… La imatge dels pobres venent-se la sang per sobreviure és, però, escruixidora.

De manera apassionada, la proposta del president de Grifols es pot considerar lletja, molt lletja.

Fins ara, en les dècades recents, donar sang ha estat un acte altruista, una manera de contribuir amb generositat al bé comú. Es dóna sang al col·lectiu, perquè no se sap qui la rebrà. És el regal que no demana recompensa i que ofereix de retop la satisfacció de saber que es fa allò que cal fer. Una manera de fer amable una societat que tendeix amb massa intensitat cap a l’egoisme i la compartimentació.

Permetre que la sang tingui un preu esclafa una via de relació honesta amb el proïsme i ho fa a benefici de les empreses farmacèutiques. La seva pretesa generositat envers la gent costa molt d’empassar.

Posar preu a la sang és una línia vermella que, aquesta sí, de totes totes, no s’hauria de creuar. Per una qüestió de dignitat. Per no perdre-la.

Advertisements

Escriu quelcom, si vols...

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s