Crònica d’una derrota certa

(Comentari publicat al suplement Cultura de l’AVUI el 5 d’octubre del 2006)
La pell de la diferència, Josep Gifreu. Pòrtic, 2006. Pàgines:
Per parlar de Catalunya es pot fer servir, perfectament, el títol de l’anomenadíssima novel•la de Gabriel García Márquez Crónica de una muerte anunciada. I sí, és cosa segura que aquesta percepció del futur de la pàtria dissortada té a veure amb el migbuidisme ampollístic, però l’acceleració dels símptomes de l’agonia és tan evident –ja es veurà que divertides que són les negociacions post-1-N i quin panxó de riure ens farem tots plegats– que costa molt passar-se al bàndol dels migplenistes, tot i que la seva existència és del tot necessària de cara a morir amb dignitat i, si més no, cridant una mica en senyal de desacord.
El catedràtic Josep Gifreu pertany al bàndol dels que criden a favor de l’optimisme i de la lluita i dels que, des de la seva posició intel•lectual, apunten els camins que podria o hauria de seguir la reconstrucció/salvació de Catalunya, entesa com a comunitat humana que està assentada en un territori concret i que conviu dins dels paràmetres d’una cultura que, si bé no ha de compartir, sí que ha de respectar. La feina de Gifreu se centra en l’àmbit de la comunicació, en què Catalunya –ai!– hauria de ser sobirana o, com a poc, determinant. Aquesta idea és una constant en els articles de La pell de la diferència, el primer dels quals data del 1986, i l’últim, del 2003.
No es pot, de cap de les maneres, treure ni gota de raó a les propostes de Gifreu, perquè la seva diagnosi és del tot correcta: si Catalunya, o qualsevol altra cultura, vol sobreviure, ha d’existir mediàticament. Si no es percep una cultura, no existeix, i si no existeix, desapareix.
Ara bé, en el cas de La pell de la diferència, el continent traeix el contingut, perquè si bé és cert que les idees són del tot correctes, el fet que, després de disset anys d’anàlisi, s’estigui allà on s’estava demostra que és molt poc el que s’ha avançat. Llegint Gifreu es percep que canvia allò que cal demanar perquè la tecnologia no s’atura i transforma els models socials, però que, en el fons, en el 2003 es demana ben bé allò que ja es demanava el 1986. Sí, per descomptat: es pot pensar que el fet de poder reclamar és una mostra de vitalitat i fins i tot es pot pensar que l’ampolla està mig plena, però, quan un organisme no té una voluntat prou poderosa convençuda de la seva capacitat de tirar endavant, la mort està anunciada.

Advertisements

Escriu quelcom, si vols...

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s