Sobre el fonamentalisme islàmic

(Comentari publicat al suplement Cultura de l’AVUI el 12 de setembre del 2002)

Jihad. El naixement de la militància islàmica a l’Àsia Central,  Ahmed Rashid. Traducció de Jordi M. Lloret amb la col·laboració d’Anna Llisterri. Empúries, 2002. Pàgines: 366.

Crònica d’una guerra d’Orient,  Gilles Kepel. Traducció de Marta Marfany. Empúries, 2002. Pàgines: 112.

La caiguda del xa d’Iran; la guerra entre l’Iran i l’Iraq; la pugna constant i sagnant que mantenen Israel, d’una banda, i els palestins i els Estats àrabs que els donen suport, de l’altra; l’arribada dels talibans al govern de l’Afganistan després que les tropes soviètiques invasores en marxessin amb la cua entre cames; la condemna a mort –no duta a terme– de l’escriptor Salman Rushdie i el conflicte txetxè són alguns dels fets històrics emparentats per la relació amb una manera de viure la fe islàmica que van empal·lidir en les pàgines de la Història que redacta Occident quan la televisió va dur en directe arreu del món les imatges de l’ensulsiada de les Torres Bessones de Nova York, el símbol de la puixança econòmica –i, per tant, del poder real– d’uns Estats Units que han jugat de bon grat a fer de policia del món allà on els ha calgut defensar els interessos dels seus grups empresarials.

La realitat té tendència a superar les possibilitats de la ficció: l’enormitat de la tragèdia que va suposar la fi del World Trade Center novaiorquès –i a la qual cal afegir com a torna dramàtica els altres dos avions que es van estavellar en un 11 de setembre (11-S) que va confirmar la mala estrella que té aquesta data quan traspassa els límits de la quotidianeitat– va superar les temences més exagerades. Es va produir allò que no hauria de produir-se mai –la pèrdua de vides humanes a causa de la violència exercida per congèneres– i noms fins aleshores quasi desconeguts van saltar a la primera línia de l’actualitat amb una empenta desmesurada: referències com ara Al Qaeda, jihad, Ossama Bin Laden i Al Jazira es van afegir a una llista que, en repensar-la, es mostra com a sorprenentment nodrida: fedaïins, falaixes, xaria, mujaidins, xïites, sunnites, Hezbol·lah, Hamas, aiatol·lahs, fatwa, intifada…

Lluny de la voluntat de simplificar en excés i caure en la frivolitat, es pot considerar que la sang que van produir els atemptats terroristes de l’11 de setembre passat –aviat farà un any!– va aportar la gota que faltava per a fer vessar un got que el creixement del fonamentalisme islàmic estava omplint sense que se’n fes gaire cas: l’Orient Mitjà queda lluny de la comfortabil·litat domèstica d’uns països industrialitzats –els occidentals– que tenen bona part de la població anestesiada amb els avantatges aparents –i, per tant, raonablement falsos– de l’estat del benestar. És per això que és factible pensar que l’atac que va llançar Al Qaeda contra els centres de poder dels Estats Units van desinstal·lar bona part de la població de la més pura i inconsciènt innocència. I després de la sorpresa va arribar una reacció que s’ha estat manifestant en àmbits d’allò més diversos i que també ha atès el món editorial.

Rashid-Kepel

Amb un sentit de l’oportunitat i una agilitat força destacables, Empúries ha publicat en la col·lecció Biblioteca Universal títols com ara els que comenta aquesta peça que fan referència, de manera acurada, a un món, l’islàmic, que mereix rebre més atenció que no pas la que se li ha dispensat fins ara.

A Jihad, que el periodista pakistanès Ahmed Rashid –també autor d’Els talibans– sotstitula El naixement de la militància islàmica a l’Àsia Central, fa un estudi acurat de les raons històriques –això és, socioeconòmiques– que permeten entendre les raons que han dut una determinada àrea geogràfica –en què l’Afganistan hi és inclòs– a ser  planter de moviments que fan una interpretació radical –i, per tant, esbiaxada i deformada– dels ensenyaments que l’islamisme troba en l’Alcorà.

L’obra, rigorosa des del punt de vista narratiu i densa com a conseqüència de les dades que acumula pàgina rera pàgina, no pren partit. L’autor s’allunya d’allò que explica –la distància permet un grau alt d’objectivitat– per dur al lector una revisió històrica dels fets que, des de l’antigor, han comportat que la pobresa i el malgovern siguin dues de les característiques constants que permeten identificar països com ara l’Afganistan, el Tadjikistan i l’Uzbekistan –de fet, els països que, en certs cercles, són esmentats de manera unitària com “els Stan”.

La referència constant que hi ha en el seguit de descripcions que fa Rashid té a veure amb l’oblit del poble per part dels governants. Els exemples, documentats, que aporta l’autor permeten entendre que la incultura i les condicions de vida pèssimes creen el terreny adobat en què els fonamentalismes poden arrelar amb la mateixa facilitat amb què ho van fer els feixismes a Europa: quan no se sap on anar, es té tendència a seguir aquell que crida més fort encara que el camí que anuncia no dugui enlloc.

Si més no, aquest treball periodístic és una bona eina a l’hora d’entendre uns comportaments que ofenen la moral de la societat occidental tant si els coneix a través de la televisió –coneixement parcial i epidèrmic, doncs, en bona part dels casos– com si se’ls troba a la porta de casa, encarnats en els costums dels immigrants.

A més de les causes que van dur a l’11-S, hi ha els efectes. Per saber-ne alguna cosa, és bona l’obra de Gilles Kepel, director del Centre Nacional de Recerca Sociològica (CNRS) francès i responsable del programa de doctorat sobre el món muslmà de l’Institut d’Estudis Polítics de París. La veu d’aquest estudiós dels moviments islàmics públicada per Empúries sorgeix de les estades que va dur a terme per països com ara Egipte, Síria, el Líban, Qatar i els Emirats Àrabs un mes després dels atemptats terroristes comesos als Estats Units.

A diferència de l’obra de Rashid, que sorgeix des d’una voluntat historicista, el text de Kepel neix a partir de notes de viatge, de converses i impressions que recull com a fruits de l’experiència pròpia. Tot i que no arriba a ser una visió elaborada a peu de carrer –els interlocutors de l’autor no són pas ciutadans anònims!–, Crònica d’una guerra d’Orient aborda amb agilitat i un cert humor qüestions la natura greu de les quals és admesa sense dubtes.

Kepel malda per situar el conflicte provocat pel sorgiment de l’islamisme radical en un pla racional i, en allunyar-se de les exaltacions irracionals que creixen quan la fe religiosa s’imposa com a norma de conducta indiscutible, busca entendre i fer entendre que la topada entre l’Orient i l’Occident es produeix a causa de la por que provoca la possibilitat de perdre la identitat pròpia com a conseqüència d’un procés de globalització que cavalca al ritme d’uns genets mancats de generositat. És, aquesta, una idea –i, certament, una realitat– que es pot entendre amb facilitat. Assumir-ne les conseqüències, siguin quines siguin, és figa d’un altre paner.

Advertisements

Escriu quelcom, si vols...

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s