Van de putes

(Comentari publicat al suplement Cultura de l’AVUI el 28 d’octubre del 2004)

L’any que vaig traficar amb dones, Antonio Salas. Traducció de Mercè Ubach. Columna, 2004. Pàgines: 378.

Yo, puta. Hablan las prostitutas, Isabel Pisano. Random House Mondadori, 2003. Pàgines: 303.

Diario de una ninfómana, Valérie Tasso. Random House Mondadori, 2003. Pàgines: 297.

Yo, puta. Hablan las prostitutas, Diario de una ninfómana i L’any que vaig traficar amb dones –esmentats per ordre cronològic en relació a la data de la seva primera publicació– mantenen una relació essencial més directa que la que posa en contacte les seves autores i autor, que també estan vinculats.

Tots tres títols tenen en comú el fet de parlar de la prostitució, per bé que cadascun té unes intencions i un desenvolupament propis a causa de la personalitat i l’adscripció professional de qui els ha redactat i cadascun s’alimenta –per dir-ho alguna manera– de les obres precedents. Així, aquesta mena d’estranya cursa per etapes comença quan Pisano decideix parlar del món de la prostitució i, per aconseguir-ho, dóna veu a les dones que hi tenen el protagonisme absolut –bé, també relata el cas d’un prostitut.

El treball de camp de l’autora la posa en contacte amb  noies i dones de la vida, entre les quals n’hi ha una que sembla que té una història que no acaba de casar amb el denominador comú. La Pisano inclou la referència en el seu text, però engresca la interlocutora a explicar el seu cas amb la seva veu: això comporta que Valérie Tasso –una de les col·laboradores del programa de sobretaula de TV3 El club– redacti i publiqui Diario de una ninfómana, promocionat com a autobiogràfic a causa, molt probablement, de l’enrenou que acostumen a provocar les aventures i peripècies de l’entrecuix en una societat fonamentalment hipòcrita.

El tercer a reblar el clau és Antonio Salas, un periodista que treballa des de l’anonimat i la suplantació de personalitat que va aconseguir un cert renom amb la publicació del llibre-reportatge Diario de un skin –que va tenir també una versió televisiva que va emetre, en el seu moment, Tele-5.

Salas, que havia posat el fil a l’agulla amb què pretenia burxar el món de la prostitució i posar al descobert qui són els bons i qui són els dolents de la pel·lícula, va tenir notícia del llibre de la Pisano –que esmenta en el seu, a més de citar l’autora– i del de la Tasso –que també forma part de la seva proposta a través de referències.

Aquesta familiaritat dels textos els fa formar una mena de triangle en què els angles i els costats són irregulars, notòriament irregulars, tot i que a tots tres se’ls pugui concedir el segell de positivitat que se suposa que ha d’acompanyar les obres de denúncia, tot i que, de bones intencions, l’infern n’és ple.

Eminentment descriptiu

Per ordre d’aparició. Yo, puta. Hablan las prostitutas és un títol eminentment descriptiu que ofereix allò que anuncia. Isabel Pisano posa en marxa el casset i un seguit de meretrius –que esmenten causes diverses a l’hora d’explicar per què els seus han esdevingut elements llogables– parlen del seu dia a dia, dels seus problemes, dels seus objectius, de les seves frustracions…

En aquest llibre, com també passarà en el de la Tasso, una de les coses que es troben a faltar és la reflexió: ja està bé posar al descobert els podrimeners, però no n’hi ha prou. No és cert que una imatge sigui més bona que mil paraules, de la mateixa manera que un seguit de relats –fins i tot si són estrictament certs– no són més bons que un relat personal que els inclogui i els cohesioni.

D’altra banda, sura durant tota la lectura del llibre de la Pisano –sense que arribi a definir-se en una textura precisa– la sensació que l’autora se situa lleugerament per sobre de les dones amb qui parla… Una certa condescendència, un cert distanciament, un cert to de reny sacerdotal proclamat en una església de poble dècades enrere davant uns feligresos d’esperit de vol gallinaci… Resta, en tancar el llibre, la sensació que els arbres han amagat el bosc mentre el bosc ocultava els arbres.

El deixant de Diario de una ninfómana té un altre aspecte, tot i que no és una obra engrescadora en cap dels sentits que es vulguin atribuir a la paraula. Llegir-lo, especialment les primeres pàgines, remet de manera immediata a l’artefacte infumable amb què Catherine Millet va presentar la seva vida sexual, tècnicament i teòrica apassionant: si La vida sexual de Catherine M. és un llibre òptim per anar al llit –pot menar al son profund, fase R.E.M., amb tres o quatre paràgrafs!–, Diario de una ninfómana li segueix la petja.

La Tasso explica uns episodis de la seva vida a través de la descripció desapassionada i la tècnica redaccional estil National Geographic –subjecte, verb, predicat; subjecte, verb, predicat; subjecte, verb, predicat… ad infinitum– i es fa difícil trobar en el text alguna mena d’implicació de l’autora, que, paradoxalment, parla de l’experiència pròpia: és obvi que, en la literatura de consum, les elucubracions de to existencialista no tenen plaça pròpia, però fins i tot els autors de best sellers en sèrie saben que, de tant en tant, cal esquitxar alguna idea que ajudi el lector a humanitzar els personatges amb què conviu en aquell moment. El relat és tan distanciat, tan científic en certa manera, que arriba a espantar la curiositat.

El més aprofitable

El tercer llibre en l’escena és L’any que vaig traficar amb dones: de bon tros, el més aprofitable.

L’autor s’endinsa –també és un relat tècnicament autobiogràfic– en el món de la prostitució i el proxenetisme amb l’objectiu de deixar clar que les dones a qui s’obliga a llogar el cos són les víctimes d’un sistema organitzat que reporta beneficis a aquells que remenen les cireres. Salas repassa un reguitzell de situacions força llarg i denuncia l’entramat econòmico-criminal del muntatge: les xarxes de cases de putes, els mètodes dels que trafiquen amb dones, l’explotació laboral a què se sotmet les prostitutes, els negocis que creixen a l’empara de la prostitució, els vividors que aprofiten a benefici propi la ignorància i la incultura de les immigrades forçoses que provenen de l’Àfrica i de l’Amèrica més pobres.

En ser Salas un periodista professional, aconsegueix que la narració que presenta tingui força –amb el concurs necessari de les situacions que descriu, algunes de les quals ajuden a entendre que hi ha espècimens humans que ignoren que l’evolució fa mil·lennis que es produeix– i que les històries que explica arribin al lector. Plantejar, a més, l’explicació de les seves investigacions encobertes a partir de criteris cronològics arrodoneix un artefacte literari que avança de manera continuada segons el cànon clàssic que demana una introducció, un nus i un desenllaç.

Des del punt de vista literari, però, L’any que vaig traficar amb dones no acaba de ser l’obra rodona que podria haver estat: la insistència continuada de l’autor a esmentar el perill que corre i a valorar el risc de les situacions en què se situa proscriuen una sobrietat que, sovint, és força efectiva i que atorga pes a allò sobre què s’aplica. Salas no arriba a caure en el pecat de la narració de batalletes, però l’efectisme que vol introduir en el text, malauradament, en desvirtua l’eficàcia. Escriure a batzegades i amb unes certes presses ja les té, aquestes coses, que, tot s’ha de dir, no afecten la importància de l’aportació.

Anuncis

Escriu quelcom, si vols...

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

S'està connectant a %s