No són rucs

Els catalans tenen el ruc com a animal identificador ni que només sigui per adhesiu unànime. Això sembla que desorienta les ments menys ensinistrades, que troben una certa resistència a l’hora d’imaginar com és el món un pam més enllà del límit del nas que les precedeix.
Per una simple qüestió de dignitat, Catalunya ha de ser didàctica i ha de fer que es recordin quatre detallets o bé ha d’ensenyar-los a aquells que tenen els sentits atordits per la pols de la Meseta.
Malgrat la ruquicitat de la terra quadribarrada, les seves comarques han estat el bressol i/o la terra d’acollida d’homes i dones de vàlua com ara Salvador Dalí, Narcís Monturiol, Pau Casals, Joan Pujol Garbo, Victor Català, Joan Oró, Josep Maria de Sagarra, J.V. Foix, Núria Espert, Ferran Adrià, Josefina Castellví… La llista pot ser –és– molt llarga…
Així mateix, Catalunya té com a pròpia una Història mil•lenària demostrada i fa quasi tres-cents anys que resisteix l’invasor amb una mala salut de ferro.
També és Catalunya la terra en què hi ha la Sagrada Família –fruit de la capacitat intel•lectual d’Antoni Gaudí– i en què es va posar en marxa el primer tren de la península ibèrica –impulsat pel mataroní Miquel Biada.
El país –la nació, de fet– compta amb un club que és més que un club –no en el sentit clementià de l’expressió– i té com a ball propi la sardana, que obliga els dansaires a comptar.
Fills de mil sangs, els catalans es beneficien dels avantatges de la multiculturalitat: com a avantpassats i avantpassades, tenen les tribus ibèriques, els fenicis, els grecs, els romans, els cartaginesos, els africans del nord, els pre-europeus i una nodrida representació de nissagues amb orígens peninsulars com ara Extremadura, Múrcia i Andalusia. Partint de la base científica que estableix el principi universal “com més serem, més riurem”, la colla ha crescut darrerament amb persones provinents de Sud-amèrica, de l’Àfrica del sud i de la del Nord, d’Europa en general, dels països de l’Àsia… La convivència és fruit de la intel•ligència. I de la tolerància, per cert.
Per tot això, i per una simple qüestió de dignitat, Catalunya s’ha de plantar davant els hereus de l’imperi en què el sol no es ponia fins que se’l van fondre en despeses cortesanes. I s’ha de plantar per demanar als gestors de la cosa castellana que, a l’hora de triar qui els fa de minyona –o de servent– a Catalunya, nomenin algú que estigui a l’alçada d’aquells a qui ha d’adreçar-se.
Maria de los Llanos de Luna, també coneguda com “la delegada del govern espanyol a Catalunya”, afirma, entre d’altres bajanades, que si els catalans opten per la independència, faran que el seu Estat –és a dir, la Catalunya independent– sigui un dels més pobres d’Europa. L’Eugenio no l’explicava, aquest acudit…
Hauria de quedar clar i català que si els castellans han d’insultar Catalunya –a més de drenar-la i aplicar-li la teràpia de les sangoneres–, ho han de fer des del respecte i no han de prendre els catalans per imbècils. Tot i que ho puguin semblar.
Per tant: insults? sí, gràcies!, però amb nivell. Que tot té un límit.

Advertisements

Escriu quelcom, si vols...

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s