Els viaranys de les ànimes perdudes

(Comentari publicat al suplement Cultura de l’AVUI el 17 de juny del 2010)

Les hores soterrades, Delphine de Vigan. Traducció: Ona Rius Piqué. Edicions 62, 2010. Pàgines: 232.

La ciutat és un cul-de-sac. Qualsevol ciutat. Que no ho cregui qui no ho pensi. Però la ciutat mata. Hi ha poca poesia, en la ciutat, perquè les presses assassinen la voluntat de viure la vida a un ritme tranquil. Un desgavell. El desgavell. I, en ell, les persones-formigues que transiten envoltades d’altres persones-formigues a què, generalment, ignoraran de manera sistemàtica perquè les barreres invisibles dibuixen camins imperceptibles que se segueixen a ulls clucs. I, en ells, ser persona puntua poc, o gens, perquè el tipus reconeixible és el de la formiga aqueferada.

És aquesta mena de ciutat, aquesta visió de les congregacions humanes, la que serveix en safata els escenaris que necessita Delphine de Vigan per a la seva novel·la Les hores soterrades, que presenta dos personatges el dia 20 de maig dels quals es desenvolupa amb fluïdesa malgrat les circumstàncies opressives a què els sotmet l’autora.

La caracterització dels protagonistes de la novel·la és força diferent. I també es pot pensar que hi ha un dels personatges, el femení, que té més pes que l’altre.

En tots dos casos, però, hi ha un element que els permet la comunió, un patiment que els vincula: la incomunicació, l’absència d’un interlocutor vàlid amb què avaluar, matisar, pair, sospesar… l’absurd que a vegades la vida demostra que és.

Acompanyant-los, hi ha la ciutat, que actua com a tercer gran personatge: no té veu, no té fesomia, no té identitat definida, però els seus espais, les seves rutines i les seves inèrcies determinen el comportament d’aquells que l’habiten.

Relat vigorós

Amb aquest tercet de caràcters –la dona que pateix assetjament laboral, l’home que fa de metge i la ciutat que els embolcalla–, De Vigan treballa el relat amb vigor i potencia la presència del verb en detriment de la de l’adjectiu. Aquesta decisió produeix una novel·la que permet un seguiment àgil que du el lector agafat de la mà amb fermesa, un relat que convida a seguir llegint i que ajuda a conviure amb unes temàtiques i unes sensacions –descrites– que seria fàcil fer anar pels camins de la llagrimeta. L’autora deixa clar que no busca la plorera i això li ha de comptar com a mèrit.

Sí que es pot pensar que la tria dels personatges –de les seves circumstàncies–, especialment en el cas de la protagonista, busca un impacte senzill, un eco ràpid en els mitjans de comunicació, però cal deixar en mans del lector la decisió final sobre l’honestedat de De Vigan com a descriptora de l’entorn humà a què s’adreça.

Advertisements

Escriu quelcom, si vols...

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s