Immigrants empestats

La història dels immigrants és trista. Dir que demostra que la societat és injusta gairebé és estalviable.

Quan les esquenes van començar a ser massa delicades per vinclar-se i treballar la terra, es va recórrer als immigrants. Mà d’obra barata fàcil de governar.

Quan prendre cura de la gent gran va deixar de ser un acte de justícia, es va recórrer a les immigrants. Assistència barata fàcil de governar.

Quan tenir minyones filipines sense contracte va ser un luxe asiàtic a l’abast fins i tot d’alcaldes socialistes, es va recórrer a les immigrants. Exotisme a molt bon preu fàcil de governar.

Quan Aznar va aconseguir l’absoluta i va poder obrir sense vergonya l’aixeta dels beneficis a benefici dels de sempre, es va recórrer als immigrants. El Rei Maó necessitava amb urgència mà d’obra barata i fàcil de governar.

Sous baixos. Res de sindicats. I silenci als rengles perquè hi ha cua per entrar a treballar. A callar i a pencar.

Quan Zapatero va sorprendre tothom en aconseguir la presidència, a més de ser un exemple continu de fermesa, saviesa, valor, honorabilitat, temprança, maduresa, comprensió i intel·ligència extrema, va enfortir l’afer de la immigració: qui mossega la mà que l’alimenta? Sanitat universal, reagrupament familiar, assistència institucional variada i remunerada, subvencions, compensacions… Perquè el Rei Maó, el príncep Bancs i la princesa Caixes encara necessitaven amb urgència els beneficis de la mà d’obra barata i fàcil de governar.

Els immigrants ara són empestats. No es guanyen el que reben. Són una excrescència. Fan nosa. I fan por. Cal fer-los fora. Se’ls retalla això. Se’ls retalla allò. Se’ls demana aquesta cosa. Se’ls exigeix aquella altra cosa. Bé: els que encara no han marxat, marxaran. O haurien de marxar, segons els plans dels que manen –gestionen.

Ara es fa malviure els immigrants perquè ja no són productius ni rendibles.

Qui hi ha al darrera en la llista? Els estudiants? Els pensionistes? Les vídues? Els aturats? Les persones amb discapacitats físiques? Les persones amb discapacitats mentals?

Anuncis

Natura viva amb circumstàncies

(Comentari publicat al suplement Cultura de l’AVUI l’1 de febrer del 2006)

Les amnèsies de Déu, Joan Daniel Bezsonoff. Empúries, 2005. Pàgines: 208.

Les guerres, per les circumstàncies que les caracteritzen, aporten escenaris idonis per a les obres de ficció –Els nus i els morts, de Norman Mailer; l’Apocalypse Now de Francis Ford Coppola, entre tantes, tantíssimes, d’altres de bones i de dolentes, s’hi situen– i per a la creació artistica –el Guernica de Picasso, també–: l’alteració de l’ordre convencional que comporta un conflicte bèl·lic obre escletxes de totes mides a la recreació de la realitat i, en aquesta situació, tant lícit és parlar dels herois com dels covards: tan humans són els uns com els altres.

Bezsonoff pren com a pretext per a la redacció de Les amnèsies de Déu la Segona Guerra Mundial, a què s’acosta des d’una posició humil que deixa de banda la possibilitat de delectar-se en la reescriptura en grans moments èpics: de manera decidida, l’autor decideix implicar la guerra en la descripció d’un seguit de personatges en el caràcter dels quals el conflicte actua com a detonant.

La novel·la és, doncs, un bodegó, una natura viva en què, a mesura que passen les pàgines, els protagonistes es produeixen, senzillament, segons la manera de ser amb què l’autor els ha dotat, sense tombs espectaculars, i en el benentès que la necessitat d’enfrontar temps inhabituals demana que les respostes a la quotidianitat harmonitzin amb les causes que les fan necessàries.

L’atractiu de la novel·la rau en una naturalitat narrativa que no busca el naturalisme i que sap aturar-se quan convé a l’hora de llançar hams que enganxin amb fermesa. Les flaqueses particulars de què són víctimes practicament tots els personatges del text –emmarcats en una flaquesa general paraigüera: la baixada de pantalons dels francesos davant l’empenta de l’exèrcit alemany que els va envair la terra– els fan irresistiblement comprensibles, perquè, també a Les amnèsies de Deú, les carns són tan febles com els esperits. I això, es vulgui o no, tendeix a crear empatia.

Amb tot, l’aprofitament extrem d’aquesta obra de Bezsonoff el duran a terme les persones enteses en el cinema francès d’entreguerres, atesa la relativament alta freqüència amb què l’autor estalvia descripcions a través de la identificació de les seves criatures amb actors i actrius que no tothom està obligat a conèixer.

Cousteau, Falco, els ‘mousquemers’…

El francès Albert Falco va morir el dissabte 21 d’abril. Un parell de generacions haurien de tenir-ne algun record. Falco va fer de capità del Calypso, un dragamines reformat amb què Cousteau navegava les aigües del planeta i des del qual ell i els seus plongeurs es llançaven al blau a la recerca de tot el que encara no havien descobert.

Les filmacions de l’equip que comandava Cousteau, un expert en la venda d’imatge tant de manera real com metafòrica, atorgaven un relatiu protagonisme als seus membres. Això va ajudar a popularitzar noms com ara el de Falco, però també els d’André Laban, Raymond Coll, Bernard Delemotte, Claude Wesly i Jean-Marie France, entre d’altres.

El llegat de Cousteau i el seu equip és indiscutible: hi ha qui veu en el llargmetratge El món del silenci –guardonat amb un Oscar de Hollywood– el precedent dels films de denúncia mediambientalista.

La mort de Falco, com, en el seu moment, la de Cousteau i de tants d’altres que, cadascú en el seu camp, van ser pioners, provoca un cert sentiment de malenconia en un món, l’actual, ofegat per les normatives, les regulacions, les amenaces i les prohibicions.

Quan Cousteau, que seguia el deixant d’homes com ara del nord-americà Guy Gilpatric i l’alemany Hans Hass, va obrir-se pas en les aigües de la Mediterrània escortat per Frédéric Dumas i Philippe Tailliez –tots tres formaven el grup dels mousquemers, els tres mosqueters del mar–, tot estava per fer. Va ser la seva passió extrema el que els va dur a cotes noves en l’àmbit del submarinisme i a fer provatures i assaigs a partir de qualsevol de les idees que els passaven pel cap. Eren lliures. Absolutament lliures. Perquè els límits els posaven les seves pròpies capacitats. I perquè no tenien por a dur-les fins l’extrem: qui gosaria, avui en dia, cavalcar –literalment– un submarí per fer-ne una filmació?

Es fa difícil pensar ara en la posada en pràctica d’aquella manera de viure: l’obsessió extrema per la seguretat i el control empresona el geni de l’individu i l’esperit de la societat.

(No) pagar peatges

Prou Peatges No Volem Pagar (proupeatges.cat) promou des del Facebook i des d’altres xarxes socials una acció que segurament pujarà la temperatura reivindicativa de l’1 de maig vinent, en què es fa festa perquè és el Dia dels Treballadors –dels pocs que van quedant.

La convocatòria preveu com a punts de trobada les següents àrees de peatge a Catalunya i al País Valencià: Vilassar, autopista C-32 (en els dos sentits); Martorell, autopista AP-7 (sentit Barcelona); Mollet, autopista C-33 (en els dos sentits); Manresa, autopista C-16 (en els dos sentits); Girona Sud (Sortida); Figueres Sud (Sortida); Túnels del Garraf (en els dos sentits); Amposta- Deltebre (Sortida); Ulldecona-Vinaròs (Sortida); Algemesí (Sortida); Sagunt-València (Sortida) i Castelló (Sortida).

L’acció té una durada prevista de tres hores i hauria de començar a les 12 del migdia. Com que l’associació promotora ha fet la convocatòria a la llum pública i tot fa preveure que obtindrà una més que bona resposta, serà interessant comprovar la quantitat d’agents de l’ordre públic que s’acosten als punts de peatge en prevenció d’allò que pugui arribar a passar. No es pot deixar de banda que hi tinguin molta presència els experts en captació d’imatges per si després cal obrir un nou lloc web.

És significativa, aquesta acció de protesta, i harmonitza amb acords majors amb un sentiment d’indignació general que augmenta cada vegada que apareixen noves dades que demostren que el greuge comparatiu no és una falòrnia.

Qualsevol que hagi fet en cotxe uns quants quilòmetres per Espanya haurà comprovat la quantitat de trams d’asfalt que només serveixen per a homenatjar les constructores que van cobrar per fer-los i, presumptament, les butxaques que es van engreixar a conseqüència d’una dieta rica en amiguisme. La dels aeroports i la dels trens d’alta velocitat són pel·lícules de temàtica similar.

La totpoderosa Abertis, que té en marxa una operació a Xile i al Brasil que la convertirà en la líder mundial de concessions d’autopistes, amb més de 7.500 quilòmetres per facturar, no té gaire pietat del que va ser el seu camp d’entrenament –Catalunya– i demana a les administracions –la Generalitat de Catalunya– que protegeixi els seus drets. Ho fa després de comprovar que el vent no bufa a favor dels seus interessos i de començar a témer que la taca d’oli s’escampi.

Amb els polítics més val no comptar-hi. Institucional, el conseller de Territori i Sostenibilitat, Lluís Recoder, diu que entén la protesta perquè la queixa és raonada, però que no es poden permetre els incompliments. És irònic, molt irònic, que això ho digui, precisament, un polític.

Recoder no és l’únic que fa figa a l’hora de fer costat els catalans –gratuïtes expressions de misericòrdia a banda–. L’Ara té penjada al seu lloc web una peça amb una llista amb famosos i coneguts. Atenció als punts 3 i 10 –Anna Simó i Oriol Junqueras–: #novullpagar, en 15 noms i cognoms.

La metàfora que acompanya l’acció de l’1 de maig vinent a les autopistes dels Països Catalans és òbvia: una Catalunya conductora discriminada i espoliada –sobretot si ha de creuar els túnels del Garraf– diu prou als peatges de les autopistes. Si aquestes vies ràpides catalanes van fer de camp de proves per a Abertis, potser ara poden fer de camp de proves per a alguna empresa –nacional– de més abast: només cal pensar a deixar de pagar una altra mena de peatges.