Un clàssic de Dumas

(Comentari publicat al suplement Cultura de l’AVUI el 23 de maig del 2002)

El comte de Montecristo, Alexandre Dumas. Traducció de Jesús Moncada. La Magrana, 2002. Pàgines: 1120.

Parlar d’un llibre –escriure sobre un llibre– que es va començar a publicar fa cent cinquanta-vuit anys en fascicles –com es fa ara amb els milions d’enciclopèdies que envaeixen els quioscs– i pretendre dir-ne alguna cosa nova, quelcom que no hagi estat dit en aquestes prop de setze dècades prèvies, només pot estar reservat a cranis privilegiats capaços de generar nous paràmetres d’anàlisi.

Cal pensar que una obra com ara El comte de Montecristo, que pot rebre sense gaires problemes l’etiqueta de clàssic, ha estat llegida i comentada pel davant i pel darrere. Seria pretensiós, doncs, posar-se la vestidura de crític de literatura contemporània a l’hora d’acostar-se a un text les primeres paraules del qual van arribar a les mans dels lectors el 1844 a França. Les últimes paraules no van poder ser llegides fins dos anys després.

És sabut que, concebut amb les tècniques del fulletó pel mateix cervell que guiava la ploma que va escriure les aventures de D’Artagnan, Athos, Porthos i Aramís a Els tres mosqueters –és a dir, escrit per Alexandre Dumas–, El comte de Montecristo consta de cent divuit capítols recorreguts per la peripècia vital d’Edmond Dantès, que, en l’albada de l’obra, és empresonat injustament com a conseqüència de l’èxit d’una conxorxa nascuda de l’enveja i la gelosia.

Dantès, que també pateix de manera directa les peculiaritats dels temps en què viu –la possibilitat que l’exemperador Napoleó Bonaparte s’escapi de l’illa de Santa Helena per tornar a París i recuperar un poder que torna a estar en les mans de la reialesa i l’aristocràcia, representants de l’Ancien Régime, fa tremolar els pilars de l’ordre establert en aquells moments–, passa una llarguíssima temporada empresonat al castell d’If. Allà pateix un procés mental que el situa a tocar de la follia, però en surt amb una decisió que executarà amb una determinació d’una fredor inhumana: venjar-se de tots aquells que han estat causants de la seva dissort.

Un cop alliberat, Dantès fa mans i mànigues per aconseguir un tresor fabulós, l’amagatall del qual li ha estat desvelat per un company de cel·la. Com ara, potser com sempre, els diners són poder. Obren a Dantès, transmutat en un comte de Montecristo que reïx a situar-se com una figura social d’una solidesa inqüestionable, les portes de l’alta societat parisenca, que ignora ben bé fins al final que ha deixat entrar l’enemic a casa.

El final, si no es coneix, és del tot imaginable, circumstància que ara seria presa com un símptoma de comoditat i d’absència d’imaginació de l’autor –des d’un punt de vista força discutible: una sorpresa espaterrant no fa necessàriament un bon final– però que en el moment en què es va redactar l’obra era del tot necessària. Eren, evidentment, altres temps i en ells hi havia una mena d’innocència que el pas dels calendaris ha desactivat de manera irremeiable. Segur que algú ha apuntat això mateix amb anterioritat.

És raonable pensar que l’argument d’El comte de Montecristo, que va ser un èxit literari i va posar Dumas, nascut el 1802, en els braços d’una popularitat que el va acotxar fins a l’última alenada, el 1870, és força conegut. No només es pot haver llegit el llibre: el cinema i la televisió n’han fet versions. Per això no ha de sorprendre que es faci constar que l’obra reflexiona sobre els temes que, de sempre, han estat els més preocupants: la identitat de l’individu; el sentit de la vida; la mort; l’amor; la venjança de les ofenses rebudes…

Perquè, com algú haurà fet notar en haver parlat d’aquest text magnífic de Dumas, el motor de la narració és el desig de venjança. Edmond Dantès aconsegueix dur a terme allò tan naturalment, instintivament, humà que és satisfer la voluntat de tornar els cops rebuts, una acció que, malauradament o no, no és fàcil dur a terme en segons quines societats. És possible que la narració precisa d’una aplicació de la llei del Talió –ull per ull– sedueixi encara tots aquells que, generalment, no tenen cap altre remei que parar l’altra galta i donar les gràcies si el pinyac no els hi han clavat massa fort. Això atorga a El comte de Montecristo una carta d’intemporalitat que juga al seu favor amb la mateixa intensitat amb què ho fan les referències a la resta de sentiments amb què guarneix les evolucions dels personatges que l’omplen de vida i d’interès.

Algun comentarista pretèrit haurà deixat clar que, en proposar un novel·lot per capítols, Dumas no podia badar. Per tant, havia de captar l’atenció del públic des del primer moment. Això provoca que la trama es comenci a descabdellar pràcticament des del primer moment i que se sàpiga molt aviat quina és la identitat dels dolents. L’atractiu de l’obra, doncs, no rau en la identitat dels malfactors sinó en la descoberta dels mecanismes amb què se’ls farà pagar les culpes de què s’han fet creditors en haver donat via lliure a actes que sorgeixen de la mesquinesa més vulgar.

El ritme intern dels capítols, que obeeix a la manera en què es va publicar la novel·la –cada capítol ha d’informar sobre la trama general, però ha d’incloure com a mínim un episodi propi que li confereixi interès particular–, ajuda a dibuixar amb una precisió preciosista la posició del comte, que actua com una mena de déu omnipotent en jugar amb aquells que l’envolten una partida d’escacs ben especial: cada figureta rep, multiplicat, el retorn de l’acció, bona o dolenta, que l’ha relacionat amb Dantès.

En el fons, com algú no haurà deixat de ressenyar, el comte de Montecristo ho té fàcil. El poder dels diners és magnífic i la seva potència s’incrementa en una societat babaua –és a dir, en quasi qualsevol grup humà– que viu de manera hipòcrita en funció de les aparences. Dantès, doncs, només ha de fer jugar als altres un joc les regles veritables del qual només coneix ell. Aquest plantejament permet que Dumas faci un seguit de radiografies emocionals de què ben pocs dels personatges, les característiques dels quals són universals, surten ben parats. Es dóna el cas que l’exageració dels trets que defineixen cada individu no despisten el lector: ben al contrari, la descripció de les accions equival a l’aplicació d’una lupa que permet identificar sense marge d’error bona part dels comportaments que encara ara es donen en el context de les societats anomenades occidentals: encara ara hi ha jutges amb la cua de palla; encara ara hi ha militars amb les mans tacades amb sang d’innocents; encara ara hi ha banquers que tenen problemes quan han d’explicar la rectitud dels seus procediments…

Dumas, a més, es permet el luxe de fer conèixer al lector la part més sensible d’un personatge que és vist per la resta de criatures de la ficció com una mena de superhome. L’autor fa feliç Dantès amb l’existència de Mercedes –una catalana que arriba a França amb el nom castellanitzat, transformació que també afecta altres personatges de la novel·la–, símbol de l’amor de joventut que s’insereix a la vida de quasi qualsevol persona i que hi resta com a record a causa de la dificultat real de dur la relació endavant quan s’entra en allò que s’anomena maduresa i es comença a viure un moment vital diferent. Per respectar aquest fet, Dantès perd Mercedes i, per extensió, la facultat de viure l’amor, però Dumas potser era del mateix parer que Kieslowski quan va fer màgia en la pel·lícula Blau: l’amor permet la redempció. És per això, doncs, que, un cop satisfeta la venjança, això és, un cop s’ha fet justícia, el comte de Montecristo pot deixar de banda el paper d’àngel exterminador per tornar, de nou, a la circumstància humana en què l’amor és la font de què ragen, amb la mateixa empenta, la fortalesa i les febleses.

Encara en relació a El comte de Montecristo entès com a obra clàssica, caldria recordar percepcions que no han de ser noves. Breument, la descripció dels costums de l’època que sorgeix de la ploma de Dumas és eficaç i situa el lector en l’acció encara que en el bagatge cultural no hi hagi dades relatives a la França de mitjans del segle XIX. D’altra banda, la presència de notes provinents de la temàtica marinera, que s’associa a l’aventura i aporta dosis d’exotisme, enriqueix un món imaginari engrescador.

Ara, en comentar una obra que es publica en català per primera vegada, cal fer referència a la traducció que n’ha fet Jesús Moncada. La laboriositat i l’èxit del procés que ha dut a terme l’autor de Camí de sirga es fan palesos en prendre consciència, el lector, que ni els mots ni les frases grinyolen. Com passa amb les bandes sonores cinematogràfiques, que demostren l’eficàcia quan ajuden la narració sense prendre protagonisme, la facilitat amb què es llegeix El comte de Montecristo certifica que s’ha traslladat amb encert a un català per al qual, encara, tots els esforços són pocs.

Res a dir, doncs, que no hagi estat dit, tret, això sí, d’un petit apunt: les notes del traductor, ben útils, se situen, totes, al final de l’obra. Potser, en el procés d’edició, hauria estat més encertat instal·lar-les en el peu de pàgina, perquè les més de mil cent pàgines en què hi ha la història d’Edmond Dantès fan que el volum, de manipulable, en tingui ben poca cosa. Ara, no deixa de ser pecatta minuta.

Anuncis

Escriu quelcom, si vols...

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

S'està connectant a %s