L’assassí de Tolosa

El cas Mohamed Merah ha estat de pel·lícula perquè ha comptat amb els elements necessaris en un bon film policial.

Set assassinats duts a terme per un desconegut que fuig en moto després de matar a sang freda. Entre les víctimes mortals, tres joves, tres nens i un adult: alguns eren musulmans, els altres jueus –la mort tot ho agermana.

Comença la cacera de l’home. La policia recorre a les noves tecnologies –encara són noves?– i descobreix la identitat del criminal gràcies a la seva petjada a Internet.

Es tracta d’un jove convers que ha deixat de fer de lladre per abraçar el terrorisme d’orientació islàmica. No se sap si forma part d’una xarxa o si és algú a qui se li ha girat el cervell.

Setge policial a l’individu després que fereixi dos agents. El president de l’Estat viu hores d’impopularitat i una bona gestió del cas li pot ser beneficiosa: el vol amb vida, el criminal –és més rendible en la cosa de la política.

La pressió de les forces de l’ordre es manté fins que, després d’una trentena d’hores de tensió, es comprova que l’assassí ha mort.

Fins aquí, la pel·lícula de la realitat.

A partir d’aquí, la pel·lícula de la televisió.

L’afer té tots els números de la rifa i les televisions s’hi abraonen. Per què? Per mantenir la clientela distreta al marge de qualsevol criteri periodístic. L’excés d’informació és desinformació. I si l’excés es comet amb dades que ni somien a ser informació, aleshores és alienació.

Per què es connecta amb els corresponsals de manera sistemàtica si no hi ha novetats? Per demostrar que es tenen corresponsals i que se segueix el cas, encara que no hi hagi res nou a dir.

Per què les víctimes desapareixen aviat de la pantalla? Perquè Tolosa està a prop i Israel –on van dur els cadàvers dels quatre jueus assassinats– està lluny.

Per què se’n parla de manera desmesurada en els informatius convencionals? Perquè la televisió ha de fer creure que és indispensable quan es tracta d’afers presumptament importants.

Per què se’n parla de manera desmesurada en tertúlies i trobades de cridaners? Perquè es pot jugar amb la por al terrorisme, amb la por a l’islamisme, amb la por als assassinats indiscriminats, amb la por a la xenofòbia, amb la por a pràcticament tot, de fet.

Seguiments televisius com el del cas de Mohamed Merah són l’equivalent comunicatiu a donar caramels a la canalla a la porta de l’escola. De donar-los-la amb molt males intencions.

 

 

Anuncis

Escriu quelcom, si vols...

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

S'està connectant a %s