Pinzellades de bisturí

(Comentari publicat al suplement Cultura de l’AVUI el 4 de març del 2010)

Sang vessada,  Asa Larsson. Traducció de Núria Vives Colom. Columna, 2010. Pàgines: 364.

Se sigui o no se sigui partidari d’Stieg Larsson i la seva notòriament opinable trilogia Millennium, hi ha una cosa que se li ha de reconèixer: la novel·la negra d’origen nòrdic viu ara com ara un enlluernador moment d’esplendor , si més no en el mercat —literari, per descomptat— que ens és més proper. Un tombet distret pels grans magatzems en què hi ha cosa impresa deixa el vianant tafaner amb les retines multiimpressionades amb cognoms d’escriptors i escriptores que acaben en -sson i en -ssen. Coses de la mercadotècnia, per descomptat.

Aquesta no és la primera elquesigui-mania que es viu —la dels derivats, imitadors i veïns del cunyat de l’amic de la cosina del codi Da Vinci també va ser molt distreta— ni serà l’última mentre la literatura —i/o similars—se sotmeti a les dietes del consum gregari. No passa res. Ho deia La Trinca i és cert, perquè no cal matar tot el que és gros. Si més no, no cal fer-ho sistemàticament.

Una de les coses que un èxit  editorial té la capacitat de generar és una notable quantitat de gasòfia que s’intenta vendre amb una etiqueta que la relacioni amb allò que ha triomfat, però una altra cosa que té la capacitat de generar és un sistema d’amplificació útil a l’hora de donar a conèixer escrits que sí que val la pena de llegir i que, sense el referent comercial, haurien quedat confinats a cercles reduïts.

En el cas de la sueca Asa Larsson, el seu cercle hauria estat el Polar, tal com assenyala l’editorial Columna en la coberta de la novel·la Sang vessada, amb copyright del 2004 —Stieg què? aleshores— i que ara ha sortit en català.

Sang vessada és la segona novel·la de l’Asa Larsson —Aurora boreal en va ser la primera— i tot i que hi ha personatges coincidents, no assoleixen en ella la categoria de protagonistes. De fet, a Sang vessada, que està construïda amb molta habilitat i que és capaç d’atraure i retenir l’atenció del lector, es fa difícil parlar de protagonisme, perquè la trama es dibuixa a base de pinzellades en què tots els colors que posen en joc tenen una importància pròpia: hi ha els elements físics —els personatges, els vehicles, els habitatges, els animals…— i els morals —amors, enveges, gelosies, pors…

Amb els uns i amb els altres, amb una presentació mesurada, fins i tot freda, certament distant tot i que la força de les manifestacions humanes és omnipresent i trava el conjunt de manera ferma, la Larsson du el lector a una comunitat petita, pràcticament tancada, en què l’assassinat d’una rectora actua com a guspira d’un foc que crema de manera subterrània. En comptes de pintar amb un  pinzell, l’escriptora ho fa amb un bisturí. Les seves línies obren i esquincen el teixit amb què treballa: encerta quan empra, com a eines narratives, tot allò que, generalment, es pensa i es malpensa i no es diu. Així, amb calma, esberla la closca d’un paisatge tècnicament idíl·lic —un poble petit, amb casetes endreçades, amb una natura dominada, amb la confiança pròpia de les poblacions en què no hi ha forasters— i hi fa aparèixer tot allò que s’associa al lliure exercici de la mesquinesa, l’egoisme i una certa curtesa moral.

A tot això, paga la pena de remarcar que hi ha un element que afegeix interès a la trama si es llegeix en àrees sotmeses a la influència del catolicisme romà. La presència de representants de l’església protestant aporta una manera de fer poc habitual en les contrades meridionals que els habilita, amb un cert exotisme, amb unes característiques que els allunyen dels estereotips associats als usuaris de la mediterrània sotana.

D’altra banda, Sang vessada, que té els ingredients de la novel·la negra —morts violentes, passions poc confessables, policies…—, rep bona part de la seva eficàcia com a narració del fet que ha estat escrita per una dona. Sense que calgui entrar en debats de sobretaula, es pot dir que la mirada femenina, quan arriba al paper, té unes característiques que no s’acostumen a trobar en els productes de la mirada masculina. No és parla de literatura per a les unes o per als altres —no aquí, no ara—, però sí de maneres de fer: la segona novel·la de l’escriptora sueca manté un ritme narratiu continu en què els fets se succeeixen sense els temps morts que delaten els textos prefabricats però en què no hi ha pàgines senceres dedicades a accions espectaculars que trasbalsen tothom i ho capgiren tot. Les morts —que n’hi ha— són discretes, quasi inexistents… són gairebé només algunes de les petites coses que s’endrecen per ordre divina —si s’atorga a l’escriptora la qualitat d’ens creador.

Advertisements

Escriu quelcom, si vols...

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s