Històries, músiques i reflexions

(Comentari publicat al suplement Cultura de l’AVUI l’1 de juliol del 2010)

 Kazuo Ishiguro, Nocturns. Traducció: Albert Torrescasana Flotats. Anagrama·Empúries, Barcelona, 2010. Pàgines: 236.

 La referència més usual a l’hora de parlar de l’obra de Kazuo Ishiguro encara és El que resta del dia, una novel·la que va arribar exitosament a la pantalla gran i que ha constituït, ara com ara, l’únic punt de contacte entre l’escriptor anglès d’origen japonès i el gran públic. El gaudi de la resta de la seva obra, igualment valuosa i igualment sòlida, ha quedat en mans dels seus seguidors fidels.

 El lector que va saber apreciar l’elegància i la delicadesa amb què Ishiguro plasmava en aquella novel·la el sentiment de la melangia pels mons que desapareixen se sentirà còmode amb aquest Nocturns, que presenta cinc històries protagonitzades per personatges diferents –tot i que n’hi ha un que apareix en dues de les narracions— que tenen en comú la vinculació clara a la música –hi ha un saxofonista, un cantant, un violoncel·lista…— i l’adhesió a situacions que van ser o que podrien haver estat.

 Així, l’escriptor salta altre cop al camp de joc en què tenen paper els bons moments que ja no tornaran i fa que les seves criatures visquin un present que és real però sobre la idoneïtat del qual no tenen gaire certeses. Ishiguro, però, potser perquè una narració curta no permet les alegries literàries que sí que poden tenir lloc en un text de més paginat, no insisteix gaire en la tristor que insinua en els personatges, tot i que els en fa víctimes.

nocturns

 El conjunt que presenta Nocturns és força equilibrat i s’intueix una coherència temàtica, una insinuada voluntat de reflexió general emmascarada en el fet que l’autor sembla haver recuperat l’estètica narrativa del realisme brut, per bé que la presenta europeïtzada i endolcida. Així, els primers quatre títols atrapen l’atenció i conviden a la curiositat. El cinquè és, potser, el que trenca l’homogeneïtat perquè, tot i que tot és ficció, és el que treballa una situació menys universal. Queda el dubte sobre el perquè de l’ordre amb què s’han endreçat l’obra i com encaixa Violoncel·listes amb la seva funció de tancament, però també queden els ressons de les quatre narracions anteriors.

Advertisements

Escriu quelcom, si vols...

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s