Socialització

(Comentari publicat al suplement Cultura de l’AVUI el 5 de juny del 2003)

Les aventures d’en Pinotxo, Carlo Collodi. Traducció d’Anna Casassas. La Magrana, 2002. Pàgines: 169.

Els llibres –de manera molt especial, els bons– són com cebes: tenen una coberta a voltes esquerpa i estan organitzats en capes que, en desaparèixer com a conseqüència de la lectura, deixen al descobert un cor blanc, preciós i tendre. El record d’un bon llibre no l’hauria de constituir només el manat d’impressions que queden després d’una llegida: hi hauria d’haver lloc, també, per a les impressions que genera una rellegida i una altra i potser una altra. Hi ha llibres, no tots, que tenen una capacitat màgica empresonada en els dibuixets negres que habiten les pàgines blanques: cada vegada que se’ls pren, permeten que se’ls descobreixin coses noves i fan que les reflexions que indueixen siguin cada vegada més riques i més enriquidores.

Potser la poesia sincera té aquestes qualitats que sí que tenen bona part de les obres que són foragitades dels escenaris de la maduresa, potser de manera apressada i irreflexiva, quan se les titlla d’infantils. Haver llegit i rellegit en la infantesa i l’adolescència Dumas, Melville i Verne, entre d’altres, conforma un esperit lector que, anys després, agraeix el retrobament amb les obres que van ajudar a construir uns certs fonaments i, en saludar-les, la descoberta que encara li poden ser d’utilitat.

Discurs antirousseaunià

Si Dumas emmascara amb aventures estudis finíssims de l’ànima humana, si Melville (des)dibuixa a Moby Dick les conseqüències del fanatisme religiós i si Verne fa apologies encobertes de les bondats que aporten els desenvolupaments de la ciència i de la tecnologia, Carlo Collodi, a Les aventures de Pinotxo –que és del que es vol parlar–, apunta un discurs antirousseaunià quan contraposa el valor del bon salvatge que defensava el francès al valor de la socialització a què sotmet el tros de fusta més famós de la civilització occidental –hi ha algunes porteries de futbol que també són molt famoses, però no tenen nom propi i, per tant, no són tan importants.

En Pinotxo és, de bon tros, l’aval més potent que ha contribuït al renom de Collodi, un florentí que va néixer el 1826 i que, si hagués viscut avui en dia, hauria merescut de totes totes el qualificatiu d’agitador cultural. Literalment. L’hauria merescut perquè, si en el terreny de la cultura va fer de periodista, de col·laborador de publicacions, d’editor, de traductor, d’escriptor i d’autor de textos escolars, en l’àmbit de l’agitació va prendre part en dues de les guerres que, en el segle XIX, van sembrar les llavors de la configuració de la Itàlia moderna.

No és, la de Collodi –de nom real Carlo Lorenzini: Collodi és el nom de la vila natal de la mare, en què l’autor va passar la infantesa–, una biografia dolenta: la seva arquitectura vital és prou ferma per a estar reflectida en la seva obra.

En Pinotxo, malgrat ser un tros de fusta, és un ésser complex que pateix en la diguem-ne carn pròpia les contradiccions que afecten qualsevol ésser humà que ha d’aprendre a fer conviure la força dels instints i la conveniència de les normes socials.

Les aventures de Pinotxo –obra traduïda a més de dues-centes seixanta llengües– presenta una estructura força convencional: el personatge principal ha de dur a terme un procés vital que confirmi la seva condició de protagonista i aquest procés el du a terme amb el concurs d’un seguit d’elements, en què n’hi ha que li són favorables i d’altres que li són desfavorables. La intenció que subjau en el text, que es va publicar per primera vegada en lliuraments periòdics, fet que ajuda a entendre la raó de la seva estructura episòdica, és la de mostrar que la naturalesa instintiva dels individus no ha de tenir lloc en un context social i que cal dur a terme un aprenentatge, una culturització, que faciliti les relacions bones i socialment productives.

Crònica dels malpassos

Bona part del relat està dedicat a la crònica dels malpassos que fa en Pinotxo quan es deixa arrossegar per la força de la instintivitat humana més sincera: menteix quan convé, defuig la feina i l’esforç, es deixa enlluernar per qualsevol cosa que li crida l’atenció, no es responsabilitza de res… És evident que el nano és un desastre, tot i que es fa difícil condemnar- lo perquè la seva innocència, que té efectes catastròfics fins i tot per a ell, és del tot evident.

Collodi critica aquesta actitud explícitament i implícita. De manera explícita ho fa quan atribueix un càstig a cadascuna de les accions d’en Pinotxo que, des del punt de vista d’una persona madura i integrada, són errònies. De manera implícita, ho fa quan constitueix el protagonista de la seva obra a partir d’un tros de fusta que només saltarà a la carnalitat quan haurà après a dominar-se, a controlar els instints genuïns.

Atesa la difusió que ha tingut el personatge collodià, es pot pensar que no es lesiona el dret del lector a no saber el final d’una obra si s’explica. Les aventures d’en Pinotxo –que també tenen registres en els annals cinematogràfics, Walt Disney inclòs, i en els televisius– acaben bé des del punt de vista de l’autor i, segurament, de bona part de la població que ha tingut contacte amb la seva proposta. En Pinotxo, després d’acumular un seguit d’experiències negatives –l’estafen, es transforma en ruc, ha de fer de gos, el pengen d’un arbre, el fan servir de moneda de canvi…–, canvia d’actitud –el moment culminant arriba quan s’assabenta que el seu pare ha salpat per buscar-lo en terres llunyanes i surt a buscar-lo i, posteriorment, salvar-lo d’una mort certa– i assumeix que el sacrifici –treballar– i l’exercici de la voluntat –estudiar– reporten beneficis. Collodi no deixa lloc al dubte: aquesta actitud és la correcta i és per això que en Pinotxo té premi: se li faciliten diners, roba, una casa i un pare feliç i, el més important, perd la condició de fustot –per tant, deixa enrere els vestigis de l’instint– i assumeix, ara sí, la de persona de carn i ossos: en Pinotxo ja s’ha integrat.

Manllevant un títol dels Pink Floyd, la peripècia descrita a Les aventures d’en Pinotxo –que es beneficia d’una traducció notable en el pas al català– podria tancar-se amb les paraules Welcome to the Machine, tot i que és de justícia reconèixer que la societat del segle XXI no és la del XIX, que potser era més engrescadora. Segons com, la pèrdua d’ingenuïtat d’en Pinotxo és un pèl entristidora, fet, però, que no és un obstacle a l’hora de recomanar als integrats –gairebé tothom– la inversió d’una certa quantitat de temps en la lectura de l’obra que es comenta: tot i les incerteses editorials, aquesta mena de literatura és un valor segur en què arrecerar-se quan hi ha períodes d’inestabil·litat i ofereix una rendibilitat força alta perquè manté els tipus d’interès malgrat els intents de depreciació.

Advertisements

Escriu quelcom, si vols...

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s