‘Made in the USA’ i universal

(Comentari publicat al suplement Cultura de l’AVUI el 22 d’abril del 2010)

Que el món no pari de rodar, Colum McCann. Traducció d’Anna Turró. La Magrana, 2010. Pàgines: 459.

La ciutat de Nova York posseeix una càrrega mítica pròpia que ha estat alimentada de manera sistemàtica per les arts, amb el cinema com a gran referent pràcticament inevitable.

La ciutat de sobrenom la Gran Poma, la ciutat que està considerada –des del provincianisme global– com la capital del món, la ciutat que generalment tothom té ganes de visitar ni que sigui un cop a la vida, la ciutat que es glossa com si tothom que en parla en fos veí. I, per descomptat, des de l’11-S, la ciutat que va veure –mentre també ho veia la resta del món–com s’enfonsaven, literalment, les Torres Bessones, que n’eren un dels símbols més universals. Aquesta Nova York existeix segons aquests paràmetres i, segur, també segons molts d’altres. Això permet assajar la convicció que, d’una manera o altra, tothom té una Nova York pròpia, personal i intransferible. Amb el benentès que aquest pòsit universal existeix, Colum McCann juga a prendre paper a un dels grans cronistes literaris de la ciutat –Paul Auster– i es llança a explicar la seva Nova York, que dibuixa amb les vides d’un seguit de personatges a través del joc de les vides encreuades.

L’arrencada és un pèl abstrusa, tot i que no costa veure-hi una metàfora del viatge del Mayflower i del procés que va fer que els EUA fossin, fins a un determinat moment històric, una nació de blancs –en el sentit racista del mot–: el viatge literari en què el lector acompanya els personatges de McCann de bracet comença, deixant de banda el prefaci, amb una parella de germans irlandesos que no tenen una infantesa gaire lluïda i que acaben al Bronx.

Un d’ells, marcat per un sentiment religiós d’humilitat i servei, treballa amb ancians i amb prostitutes: és un dels fils de la corda que McCann trena amb destresa tot i que, en els primers compassos de la novel·la, obliga a pensar que presenta una americanada.

Aquesta sensació es deixata a mesura que cauen les pàgines: l’autor aconsegueix superar els referents dels EUA i s’endinsa en els viaranys que constitueixen la universalitat. Per això, perquè l’autor sembla que considera que la ciutat de Nova York la constitueixen les persones que l’habiten i que la seva universalitat no afecta només les races, també juga amb les posicions socials: prostitutes, un cambrer, un jutge, dones que han perdut els fills a la Guerra del Vietnam, artistes decadents, una dona de classe alta… Un món, doncs, és el que es crea en aquesta novel·la que imanta les mans del lector i aconsegueix situar-se en la categoria d’aquelles que obliguen a crear temps lliure per homenatjar-les.

Més d’un nivell de lectura

Que el món no pari de rodar, però, no presenta només el nivell d’interpretació esmentat: hi ha, com a mínim, dues línies més que atrauen l’atenció i que tenen a veure amb l’atemptat més feridor que han patit mai els EUA.

L’una la constitueix el salt temporal: pràcticament tota la novel·la té lloc en un moment històric en què la innocència encara es considera possible, però el tendre final amb què McCann obsequia els seus lectors explica tota una altra història: la mossegada criminal que va patir la Gran Poma ha desterrat la bona fe: fins i tot la bondat s’interpreta des de la malfiança.

L’altra línia de suggeriment implícit té a veure amb els fets que descriuen el prefaci i que provenen de la realitat: el 1974, un funambulista va estendre un cable que anava d’una de les Torres Bessones a l’altra. Aquest equilibrista, que té paper propi en la novel·la i que influeix en la resta de personatges, recuperat des de la literatura, caminant gairebé pel cel entre les dues torres ara inexistents, diu –McCann fa que digui–que cal tenir somnis, que cal superar els reptes, que cal mirar endavant. És, aquest personatge, una troballa sòlida que sobrevola la vida a la ciutat, la vida de les persones que formen la ciutat, la vida de totes les persones que mereixen aquest nom. És amb aquest personatge que McCann imprimeix optimisme a la seva novel·la. Amb aquest personatge i amb el títol amb què ha batejat el seu –recomanable– text.

Anuncis

Escriu quelcom, si vols...

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s