En dependència

Les coses, clares i la xocolata, espessa, per no dir que Catalunya, a cada bugada –llegeixi’s exercici fiscal– perd un llençol –i una coixinera, dos mitjons desaparellats, una tovallola de bany, tres tovallons i alguna de les fundes del sofà.

El conseller català del ram dels calers ha fet ploure sobre mullat –això no és un acudit relatiu a la sequera real que travessa Catalunya aquests mesos– en esbombar a tort i a dret la lletra actualitzada de la cançó que marcarà tendències els mesos vinents, titulada The Deficit Song (My Money Went Away and It Never Came Back so I Never Saw It Again and I Think I’ll Never Will) i que, com a base sonora, oscil·la entre el (I Can’t Get No) Satisfaction, dels Rolling Stones, i el No Future, dels Sex Pistols.

Mas-Colell, Andreu, ha aportat dades: a Catalunya s’exporten cada any 16.000 milions d’euros si et plau per força. Per als administrats, costa fer-se una idea de quants diners representa això de veritat, la qual cosa confirma que s’està parlant de molts diners –s’afegeixin os a discreció al “molts”.

Segons sembla, si aquesta quantitat es redueix a l’escala humana, toquen pels volts de 2.500 euros a cada habitant de Catalunya. En surten força coses, d’una quantitat com aquesta ara que ja hi ha experts en el sis-centseurisme…

El que pot aparèixer com a més preocupant és la temptació del govern estatal de lluir-se amb un gattopardo, amb què, després de deixar en Zapatero i la seva alegre colla de ministres a l’alçada del betum, pugui mantenir Catalunya assossegada fent-la passar amb raons. Però no seria una cosa dolenta. Més aviat, seria una inversió. Catalana. Cal fer bullir l’olla.

El Tribunal Superior de Justícia de Catalunya ha aplicat fa poc aquesta tècnica lampedusiana, tot i que en relació al sempre perversament distorsionat afer de la llengua. De la llengua catalana. Va ser un bon fet en un bon moment. Ara com ara, la pàtria dels segadors encara no sap ben bé on té endreçades les falçs. Ara no toca.

En un estat d’irritació dèrmica permanent provocada per l’espoliatitis, totes les esperances cal dipositar-les en el Suprem. Per poc que l’anàlisi de la cosa de la immersió lingüística se la prengui amb calma, la seva sentència pot arribar quan a Catalunya s’hagi comprovat més enllà de qualsevol dubte raonable que es vola més bé sol que mal acompanyat. Amb la sentència de l’Estatut com a precedent i el fet que, com va dir un periodista en un rampell, des de Catalunya es reclama: “Que no ens toquin els collons amb la llengua”. Alguna cosa que faci fer la primera passa.

Cal no descartar, però, l’opció Barça. Una nova temporada de Lliga amb uns arbitratges com els de l’actual permet somiar. Perquè si no són els atacs al català o les conxorxes contra el club blaugrana, poca cosa més hi ha que indigni prou el personal, ara en dependència, com per a desincrustar-lo del sofà.

Fora de Catalunya, hi ha coses que es veuen més clares:  Eric Cantona parla de la selecció catalana de futbol

 

Advertisements

Escriu quelcom, si vols...

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s