Cròniques des dels carrers

(Comentari publicat al suplement Cultura de l’AVUI l’estiu del 2010)

Crist amb la carrabina al coll, Ryszard Kapuscinski. Traducció d’Anna Rubió i Jerzy Slawomirski. Empúries/Anagrama, 2010. Pàgines: 175.

Tenir a les mans un llibre signat pel polonès Kapuscinski és comptar amb una porta oberta a un estil de reporterisme periodístic que va passar de moda, per dir-ho d’alguna manera, i que ha tornat a l’actualitat —amb les inevitables maneres del segle XXI— amb la feina de reporters audiovisuals de credibilitat diferent com ara Michael Moore i Morgan Spurlock, en la cosa del cinema, i la jovenalla que fa coses per a la televisió com ara Callejeros, 21 días i més que qüestionables artefactes similars, entre d’altres.

Posat tot junt, hi ha grinyols. Per descomptat. Uns —Kapuscinski i tothom que va fer periodisme amb un estil similar— intenten explicar la història des de la intrahistòria amb algunes pinzellades generals i els altres en tenen prou amb magnificar l’anècdota i omplir minuts de pantalla amb tant de soroll —comunicacional i real— com sigui possible. El que sí que tenen en comú, però, és el recurs al carrer —entès com a concepte— com a base per a la interpretació d’una realitat que és complexa perquè es conforma a partir de la convivència d’intencions i interessos que rarament són coincidents.

crist amb la carrabina al collSi és fa l’abstracció, els uns i els altres ajuden a entendre que, a la fi, a més de política i de diners, hi ha persones, que són l’element que, en les equacions dels conflictes, tendeix a considerar-se espuri.

A Crist amb la carrabina al coll —que es va publicar per primer cop el 1975—, Kapuscinski du la contrària a aquesta tendència: és un recull de cròniques que tenen com a escenari tres països que en el seu moment es consideraven calents i que, 35 anys després que en parlés, no han refredat excessivament la seva temperatura: Palestina, Guatemala i Moçambic, que actuen com representants de tres àrees encara ara irresoltes: el Pròxim Orient, l’Amèrica central i Sud-amèrica i l’Àfrica negra.

Són geografies diferents, les que posen l’escenari, i també són diferents les causes dels conflictes de què parla: la manca de territoris i institucions propis, en el cas dels palestins; les dictadures amb què els descendents d’europeus governen el país de l’istme americà, en el cas guatemalenc, i la pervivència d’un règim colonial, en el de Moçambic.

Com és habitual en les cròniques del periodista polonès, no hi ha dramatismes impostats, en les explicacions d’aquests conflictes: hi ha una exposició de fets —que Kapuscinski tria en detriment d’altres: l’objectivitat és, i ha de ser, un mite— que deixa en mans dels lectors les reflexions que són factibles i, si s’escau, les conclusions a què es pot arribar.

Queda, en tots els casos, el pòsit: en les guerres, els febles pateixen mals que no han contribuït a crear.

Advertisements

Escriu quelcom, si vols...

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s