Dietari d’un escriptor

(Comentari publicat al suplement Cultura de l’AVUI el 7 de febrer del 2002)

Quaderns de Lanzarote II, José Saramago. Traducció de Núria Prats. Edicions 62, 2001. Pàgines: 461.

Cuadernos de Lanzarote, I i II. Traduccions d’Eduardo Naval (I) i Pilar del Río (II). Alfaguara, 2001. Pàgines: 704 (I) i 512 (II)

Els textos de José Saramago, que no és la senyora Sara Mago i sí que és el premi Nobel de Literatura de l’any 1998, tenen un element kafkià. Les seves creacions no es posen al servei de la descripció i la denúncia de les angoixes i els absurds embafadors que tenyeixen, amb tanta o tan poca intensitat com es vulgui, la quotidianitat d’una part de l’espècie humana –es gosaria especificar: l’occidentalitzada–, tot i que la deshumanització progressiva i antipersonal sí forma part del cos ideològic de les tesis que desenvolupa l’autor portuguès, que s’hi acosta preconitzant una lluita que tingui com a objectiu deturar el fenomen i procurar per la recuperació de la capacitat de ser ésser humà.

El paral·lelisme entre Kafka i Saramago potser es pot trobar per una altra banda: en l’ús que tots dos fan de la narrativitat. L’un i l’altre empren la descripció de fets de caire quotidià, amb una formalitat gens espectacular, per teixir un món d’idees i sensacions –o de sensacions i idees– que acompanya els fets materials que descriuen. Així, aconsegueixen que episodis que fan passar per normals, que descriuen amb senzillesa i naturalitat, es llancin cap als racons menys transitats de la ment del lector.

El contrast entre la magnitud d’allò que expliquen i la senzillesa amb què ho fan produeix uns resultats atractius perquè és amb suavitat que duen el lector cap a indrets del pensament en què, possiblement, es veurà obligat a admetre que hi ha un bon grapat de normes i costums que no tenen cap sentit per poc que les analitzi lluny de la comoditat anestesiadora. Subjau, en tots dos casos, la constatació de la poca gràcia que, força vegades, té això que s’anomena viure i que Josep Pla va descriure, amb cinisme i precisió, quan va deixar escrit que “la vida és una cosa complicada i difícil, impossible de descriure, que consisteix a anar fent”.

Es pot dir, però, que la vitalitat emocional de Saramago no acaba d’encaixar en els es quemes que va llegar aquell baixempordanès genial. Saramago aposta per la pugna i demana que el conformisme no esdevingui regla d’or. Empeny els seus personatges a lluites d’escala modesta però, amb molta habilitat i amb molta tendresa, aconsegueix que esdevinguin petits herois quotidians que vencen l’enemic des de la innocència, sense haver hagut de vessar sang, quasi sense remor.

Alguna raó del perquè d’aquesta caracterització d’un grapat de personatges de paper –al capdavall, una munió de símbols negres impresos sobre paper blanc– es pot rastrejar en els quaderns en què Saramago ha ofert les cròniques quotidianes, més o menys denses, del seu dia a dia. Quaderns de Lanzarote –coses que passen: hom pot trobar en català els escrits corresponents als anys 1996 i 1997 mentre que en castellà els pot trobar tots, del 1993 en endavant–, una obra extensa, és el compendi d’una mena de diari personal que Saramago va començar el 1993. Els continguts dels cinc quaderns –que arri ben encapçalats per l’empradíssima frase d’Ortega y Gasset “Jo sóc jo i la meva circumstància”– obeeixen a una certa necessitat introspectiva de Saramago, que, segons explica, vol completar amb dades extretes de la mirada interior les dades exteriors que projecta com a persona que existeix.

Què ofereixen, doncs, aquests quaderns?

Llegint-lo, el dietari de l’escriptor s’ofereix com a oportunitat magnífica per a copsar les línies de pensament d’un autor que hi consigna tota mena d’anotacions. N’hi ha que són ben personals i que tenen a veure amb la vida domèstica. D’altres tenen a veure amb el vessant públic de Saramago. Encara d’altres estan relacionades amb reflexions sobre obres seves i obres d’altres autors. També n’hi ha, finalment, vinculades als pensaments.

La naturalesa variada dels textos –de mides diverses– ajuda a fer passadora una lectura que, tot sigui dit, sembla recomanable no executar d’una tirada; visites més o menys breus però freqüents podrien resultar força profitoses en permetre assaborir de manera relaxada el conjunt.

A mesura que avanci en el temps –en aquest cas, en el temps que s’inverteix en la lectura, d’una banda, i en el temps que marca el ritme de la redacció–, el lector pot treballar en dues vies paral·leles de significació diferent.

Una de les vies principals d’interpretació de Quaderns de Lanzarote té a veure amb la qualitat de pensador que es pot atribuir a l’autor. Per bé que a bona part dels escriptors –per no dir a tots– se’ls suposa un sistema ideològic propi, una reflexió constant sobre els fets i la gent sense la qual sembla difícil que puguin presentar al públic alguna cosa amb cara i ulls, es pot donar el cas que el cúmul d’idees no tingui una translació directa i reconeixible, perfectament identificable, en les pàgines impreses.

En el cas de Saramago, sí que es pot comprovar que hi ha comunió entre ell i els seus personatges. Aquesta sintonia existeix i el dietari permet res seguir les idees en brut, lliures encara dels mecanismes i els artificis que comporta el trasllat de les conviccions personals als formats literaris.

Com a exemple, en la gènesi de La caverna –una faula esperançada sobre les malures dels sistemes econòmics moderns, que converteixen la societat en mercat sembla que amb una facilitat extrema– hi ha “un cartell publicitari immens que anunciava la pròxima inauguració del Centre Comercial Colombo” (pàg. 383) i dues figuretes de fang vistes a la Casa do Pontal, un museu d’art popular brasiler (pàg. 427). És obvi que només amb això no n’hi ha prou com per a escriure una història sòlida i atraient, però sí cap una mica d’emoció en el fet que es pugui saber que un llibre com l’esmentat hagi nascut d’aquesta manera. El perquè de l’obra anterior de Saramago, Tots els noms, també hi és dit, en els Quaderns. El neguit que du l’autor a investigar tot allò relacionat amb un germà que va morir de ben petit acabarà donant lloc a una reflexió sobre la importància de la identitat i la pervivència.

El cúmul d’idees, però, no només té connotacions literàries. L’autor deixa ben clara la seva aposta per un sistema polític que tendeix a ser considerat en vies d’extinció –el comunisme– i critica tot allò que creu que ha de criticar, tant en l’àmbit de la política com en la resta d’àmbits socials.

Després de fer constar que s’ha assabentat de la mort de la mare Teresa de Calcuta i de comentar sense lloances què pensa del personatge, Saramago escriu: “Acabo de llegir als diaris que la famosíssima religiosa, entrevistada després de la mort de Diana de Gal·les, va declarar que a la princesa li hauria agradat ajudar les missioneres de la caritat, però que no ho havia pogut fer per culpa de la seva posició social… No sé quina de totes dues era més hipòcrita” (pàg. 380). D’això, aquí, se’n diu parlar clar i ca talà…

D’altra banda, hi ha una altra via principal oberta a una me na de xafarderia innocent. Un escriptor-escriptor no és un futbolista, ni un cantant ni un d’aquells famosos que ni un científic de la NASA podria endevinar per què ho és. Amb això es vol dir que els literats no tendeixen a ser objecte del seguiment informatiu, tret dels moments en què publiquen quelcom nou i aquells altres en què se suposa que passen a una vida millor. Per tant, les zones d’ombra en el dia a dia d’un escriptor són extenses. Per a aquells que sentin una certa curiositat per saber-ne alguna cosa més, els Quaderns aporten algunes dades. Res espectacular, però segurament sí cert: presències a fires de llibres, xerrades amb estudiants com a públic, entrevistes per a mitjans de comunicació en què cal superar la por a la repetició en les respostes, cartes de lectors –algunes afalagadores, d’altres crítiques, d’altres grotesques…

També aquestes aventuretes quotidianes ofereixen material per a la reflexió si es dóna el cas que es vol reflexionar, perquè “Gorbatxov anuncia pizzes a la televisió russa…” (pàg. 438) i podria semblar que tot està ja dat i beneït.

Anuncis

Escriu quelcom, si vols...

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s