Trucada perduda

La trucada perduda és un fenomen colossal que ha nascut amb la telefonia mòbil. Cal agrair-li-ho. Perquè les trucades perdudes, a més de ser pràctiques, tenen essència pròpia i versatilitat.

L’ús convencional de la trucada perduda intencionada sembla clar: quan s’arriba a algun lloc, quan s’està a punt d’arribar o quan se’n surt o se n’està a punt de sortir, trucada perduda. A partir d’aquest punt, qui la rep pot ajustar el seu ritme a la dinàmica conjunta.

Però hi ha tot un món més enllà de la trucada perduda funcional: aquesta dimensió poc coneguda comença amb la trucada perduda inesperada. És, exactament, una trucada perduda en el sentit ple de l’expressió o és només una trucada que no s’ha contestat? Algú volia parlar amb algú amb urgència o només trucava per fer petar la xerrada o, fins i tot, per fer saber un interès remot en una hipotètica conversa que podria tenir lloc quan al receptor de la trucada li anés bé?

Una trucada perduda, ha estat intencionada o ha estat un error tàctil de l’aleshores involuntari trucador que potser aleshores torna a trucar per dir o deixar dit que la trucada immediatament anterior ha estat un error? Cal tenir en compte que hi ha telèfons que, de tant intel·ligents com són, es tornen bojos i creuen que poden fer ben bé el que els surti dels circuits.

Si es detecta una trucada perduda inesperada, què cal fer? A segons quines hores no és gaire correcte tornar trucades, especialment si no se sap si s’està parlant d’una trucada perduda o d’una trucada involuntària.

També es pot pensar que, si no han deixat cap missatge de veu al contestador, aleshores és que es tractava de res important. I si no hi ha sms complementari, aleshores segur –segur en majúscules i amb exclamació– que no –no amb majúscules i exclamació– es tractava de res important.

Els catalans, els escocesos i tots els aturats, quan topen amb una trucada perduda, tendeixen a fer veure que no l’han vista amb l’esperança que el trucador -voluntari o involuntari– faci una repetició de la jugada. Malgrat la cosa de l’euro, la pela segueix sent la pela.

També hi ha lloc per a la desconfiança: “Per què em truca si sap que no li responc les trucades? De veritat es pensa que hi parlaré?”, que pot ben bé acabar amb un “Bé, si de cas, trucaré a veure què volia…”. Naturalesa humana, és clar.

I hi ha les consideracions tècnicament morals. Un home assenyat s’ho pensarà dues vegades abans de dir-li a una dona: “Et faré una perduda”, però aquest mateix home potser no pot evitar tremolors a les cames quan una dona li diu: “Fes-me una perduda”, especialment si hi ha sospites fonamentades que la correcció política ha estat conscientment bandejada a favor de tot el que vindria a ser la joie de vivre.

Advertisements

Escriu quelcom, si vols...

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s