Recerca de l’equilibri

(Comentari publicat al suplement Cultura de l’AVUI el 18 de març del 2010)

Despietat país de les meravelles i la fi del món, Haruki Murakami. Traducció d’Imma Estany. Empúries, 2009. Pàgines: 384.

Haruki Murakami ha demostrat una progressió constant amb les novel·les que ha lliurat als seus cada cop més nombrosos lectors fins a arribar a l’estranya Kafka a la platja, excessivament japonesa i notablement difícil de pair per a una mentalitat occidental. Bona part de les seves obres anteriors gaudeixen del do de la universalitat –Tokyo Blues, El meu amor Sputnik, L’amant perillosa–, però, si es tira més enrere, el lector retroba l’ideari nipó. Aquesta sensació és la que genera la lectura de Despietat país de les meravelles i la fi del món, publicat originàriament el 1985 i que forma part de les primeres passes de l’autor en el món de l’obra publicada. La novel·la proposa una doble narració en què veus situades en moments diferents –circumstàncies diferents– acompanyen el lector en una recerca l’objecte i el sentit de la qual no es desvelen ben bé fins al final.

D’una banda, el lector segueix les peripècies d’un calculador –calcutec, en l’argot que proposa Murakami en oposició als semantecs– el cervell del qual ha estat programat per assumir, des de la inconsciència del seu portador, les funcions d’una computadora destinada a l’encriptació. Les dades de què és dipositari actuen com a excusa d’una fugida que, en realitat, és una ruta cap al desconegut. Aquest trajecte serveix, a més, com a mecanisme de revisió de la vida que, fins al moment, ha menat el protagonista.

De l’altra, un –tècnicament– segon protagonista arriba a una ciutat perfecta en què se li assigna la funció de fer de lector de somnis vells. El preu que ha de pagar per poder gaudir de la calma extrema que se li ofereix és la pèrdua de la seva ombra, un element que Murakami fa servir com a metàfora.

La progressió de totes dues històries les acosta fins que, al final, totes dues es fonen amb una certa claredat en un equilibri estantís malgrat que les passes narratives de l’autor els han fet seguir uns viaranys lleugerament tortuosos.

De fet, la decisió de Murakami de fer anar la novel·la pels llocs pels quals la fa anar és una mostra de la seva aleshores relativa immaduresa literària. La seva posterior claredat expositiva, la capacitat d’explicar històries convincents i interessants sense haver de recórrer a metàfores i mons inventats permet aquest innocent exercici comparatiu, de què se’n desprèn que la seva ha estat una evolució profitosa.

Despietat país de les meravelles i la fi del món no s’estalvia tot allò que posa plom a les ales d’una novel·la. I si aquesta obra de l’autor japonès vola, ho fa malgrat els excessos en unes descripcions que, de tant exhaustives, acaben sent desorientadores, en uns passatges que no aporten res a la narració i en unes reflexions que, en alguns moments, són incapaces d’escapar del terreny de l’obvietat.

Malgrat tot, paga la pena de llegir-la ni que sigui per poder arribar fins a l’última pàgina, assaborir allò que Murakami sí que aconsegueix transmetre i consolidar la sensació que, com diuen els que hi entenen, per més que hi pensis, en tractar amb creacions artístiques japoneses, sempre en surts amb la convicció que no ho acabes d’entendre tot.

Advertisements

Escriu quelcom, si vols...

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s