Sòlida inquietud de la malenconia

(Comentari publicat al suplement Cultura de l’AVUI el 25 de març del 2010)

El temps envelleix de pressa, Antonio Tabucchi. Traducció de Teresa Muñoz. Edicions 62, 2010. Pàgines: 128

El títol del recull de contes amb què Antonio Tabucchi fa un pas més en la seva trajectòria literària apareix, a primer cop d’ull, com una mena de joc de paraules en què la incògnita que cal desvelar té a veure amb el subjecte de la frase.

Si “el temps” actua com a agent causant, el significat és un i, per tant, es té entre mans un seguit d’històries en què els personatges són víctimes de cada segon en què han estat alenant; si ho fa com a agent experimentador, el significat és un altre: les persones es fan grans –envelleixen– amb els dies que les acompanyen des del naixement fins a la mort i, aleshores, el temps és un company a qui es pot retreure tot, tret de la fidelitat.

Amb els nou contes llegits, la decisió sobre quina és la posició que pren l’autor italià a l’hora d’explicar històries relacionades amb el temps –viscut– es fa difícil d’identificar, tot i que això no afecta en absolut la substància i l’interès d’allò que explica sense presses.

Tabucchi apunta, en una breu nota que adreça al lector i que situa en el tancament del llibre, que algunes de les històries que ha dut al paper provenen de la realitat. Però com que només són algunes les que tenen aquest origen, cal establir en la ficció l’origen de les altres. I és aleshores quan es fa engrescador filar prim amb les històries i deixar de banda les línies principals amb què, juganer, les emmascara.

És al final, doncs, quan s’han paït els fragments creïbles, factibles, possibles…, que l’harmonia que prové de la creació d’unes de les històries i l’elecció i apropiació de les altres il·lumina el lector sobre el com i el perquè d’El temps envelleix de pressa: l’autor d’Afirma Pereira reflexiona sobre els moments existencials que es produeixen en la senectut, fins i tot si, com és el cas d’El cercle, la primera de les narracions breus que conformen el recull, aquest estat té més a veure amb la ment i l’ànima que no pas amb el cos.

Tabucchi, fidel a la seva manera d’explicar, a la seva veu –literària– pausada, a la seva descripció d’uns personatges a què s’acosta a peu pla, encomana malenconia perquè aconsegueix dur el lector al territori en què sembla que tot acaba fins i tot si, per llei de vida, encara li cau lluny. És eficaç, la seva manera d’explicar, perquè en acostar-se als seus personatges, ho fa sense dramatismes innecessaris i és així que atorga una intensitat extrema a la transmissió d’unes reflexions que, si es presentaven exagerades, només tindrien lloc en el cubell del rebuig.

El pòsit d’unes hores

Què en queda, després d’haver compartit una estona –el llibre és primet– amb les criatures d’Antonio Tabucchi? Aquella sensació que la vida és moltes vides. Aquella convicció que les coses són com semblen que són però que potser el que semblen no fa justícia al que són. Aquella percepció que la felicitat se la fa cadascú a la seva mida. Aquella angoixa que treu el cap quan se sospita que potser no hi ha res que tingui gaire sentit. I aquella convicció que, si més no, les hores recents, les que s’han invertit en la lectura, han pagat la pena.

Anuncis

Escriu quelcom, si vols...

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s