Resistent

(Comentari publicat al suplement Cultura de l’AVUI el 6 de novembre del 2003)

Un dia més de vida, Ryszard Kapuscinski. Traducció d’Anna Rubio i Jerzy Sloawomirski. Anagrama – Empúries. Barcelona, 2003.

A hores d’ara, parlar de Ryszard Kapuscinski –destacar-ne les virtuts, de fet– i de la feina que du a terme com a periodista, com a reporter o com a escriptor –qualsevol dels tres qualificatius li escau– seria un acte de reiteració –agradable, però reiteració– si no fos una obligació. I és una obligació perquè el periodisme, el reporterisme i l’escriptura compromesa travessen moments difícils, de crisi, per més que en aquest món feliç que el poder econòmic dibuixa per als ciutadans de les societats occidentals s’insisteixi una vegada i una altra en la llibertat total i absoluta que pateixen els ciutadans. És evident que el discurs oficial guanya monolitisme i que cada vegada hi ha menys persones interessades a assenyalar les esquerdes d’una narració contínua, pesada, global i alienadora.

Bona part de la informació que s’ofereix a través dels mitjans de comunicació–especialment, a través d’aquells que són més poderosos i, per tant, estan més vinculats als grans grups econòmics i depenen dels interessos empresarials més del que caldria– està supeditada a objectius que tenen poc a veure amb els de la ciutadania, si és que hi tenen alguna cosa a veure.

Malauradament, les veus dissonants no gaudeixen d’equips d’amplificació gaire forts i la unidireccionalitat que s’imposa és tan buida com perfecta: l’aiguabarreig de les informacions –per dir-ne d’alguna manera– que mantenen la societat atemorida i de la publicitat que mostra als individus tot allò que perdran si, en algun moment, gosen qüestionar el poder establert –el de veritat, el dels diners, el que no té bandera: els polítics només són titelles que representen una comèdia en què els surt a compte prendre part– és un tot llefiscós que omple de llot el dia a dia i construeix gàbies invisibles en què cada por posa un barrot.

Hi ha, ara, poques possibilitats de fer lloc a l’optimisme: la mediocritat regna i qualsevol dissidència, per més benintencionada que sigui, es considera alta traïció i es castiga amb una pena quasi capital: avui en dia és molt fàcil aconseguir ser titllat de terrorista o d’antipatriota –són casos recents–. L’imperi de l’epidermisme deixa de banda amb una eficàcia trista i sorprenent els avantatges de la reflexió i de la utilització de la memòria i propicia que es tendeixi a pensar que es viu en el millor dels mons possibles: les notes discordants són sobreres en aquest concert. Cal lamentar-ho i queixar-se’n.

Allò amb què es començava: Kapuscinski és una veu –una mà– que insisteix en la discordança. Això –s’estigui d’acord amb ell o no– el fa necessari. A ell i a un grapat que fan com ell.

Ara s’ha reeditat Un dia més de vida, el relat amb què el periodista polonès va plasmar les experiències que va viure a Angola quan aquest Estat africà va deixar de ser una colònia de Portugal. El buit de poder que van deixar aquells que, temps enrere, havien estat descobridors i conqueridors va reproduir a escala petita, en un territori fonamentalment desèrtic, la pugna internacional anomenada Guerra Freda.

L’Àfrica va ser un dels continents en què l’URSS i els Estats Units van jugar a escacs amb peons que les seves banderes no emparaven. En el cas angolès, la intromissió vermella la personificava l’exèrcit cubà. A l’altre costat de la trinxera, hi va haver les tropes de la Sud-àfrica de l’apartheid.

Tot és ben entenedor

La bondat dels llibres de Kapuscinski rau en el fet que allò que és universal, global, general, s’explica a través d’actes i pensaments que pertanyen a persones concretes que és fàcil imaginar. Això fa que tot sigui més entenedor: allà on una dissertació sobre la geoestratègia podria conduir a l’avorriment, l’exposició de l’enfrontament d’amics o de familiars genera interès perquè s’explica amb una mesura que el lector pot assumir amb facilitat. Des d’aquesta posició, és senzill comprovar que les guerres són absurdes perquè ni els que hi maten ni els que hi moren hi tenen interessos directes. La carn de canó té una cotització molt baixa en els despatxos de, per exemple, les companyies petrolieres: l’Afganistan, l’Iraq…

D’altra banda, la publicació i la reedició de llibres com ara aquest que es comenta fan bons els crits que es neguen a morir sense haver estat escoltats. Aquesta obra de Kapuscinski, com també la recent Un diumenge a la piscina a Kigali, de Gil Courtemanche –fa la crònica de les relativament recents matances hutus i la resposta tutsi a Ruanda–, són recordatoris que els occidentals –en el millor dels mons possibles, no en l’actual– no haurien de deixar de banda. Si, com volen aquells que defensen la globalització, tot està interrelacionat, cal seguir amb atenció les veus que indiquen que una part de la poma s’està podrint perquè els cucs voraços obren massa forats –pous de petroli, mines de diamants…– que no s’amoïnen a tancar. I les deixalles provoquen putrefaccions.

S’estigui d’acord o no amb l’ideari de Kapuscinski o amb el de qualsevol altre autor que no es deixi vèncer pel narcisisme embrutidor dels models amb què els poders occidentals armen les càrregues de profunditat amb què convencen la societat, hi ha veus que són necessàries. És un acte de justícia reconèixer-ne l’existència. Perquè és útil qualsevol acció que contribueixi a espolsar del cap de la ciutadania el triomf amarcianat banyat en una salsa, la rosa, que té els colors i fa les pudors de –excuses per l’expressió– la merda.

Anuncis

Escriu quelcom, si vols...

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s