Més TV pública, més civilitat

La televisió i la política tenen, com a mínim, dues característiques en comú. Comparteixen el fet que bona part de tot el que els dóna forma –programes en un cas, polítics en l’altre– és del tot prescindible. I també coincideixen a ser el mirall gens deformador de la societat de què s’alimenten. La societat és la que escull, bé sigui a través del comandament a distància, bé sigui a través de la papereta urnable, i el resultat de la tria la retrata.

Els resultats de les votacions es fan públics cada quatre anys. Els del consum televisiu, un cop al mes. Se’n pot parlar més, és clar.

El febrer ha estat un bon mes per a la televisió pública de Catalunya: el seu primer canal –TV3– ha estat el més vist, amb una mitjana del 14,9 per cent de quota de pantalla, que és la més alta des del maig del 2011. És una cosa bona que cal afegir al fet que és el canal més vist des del setembre passat.

La més que preocupant situació econòmico-social ajuda a explicar el fet: excepció feta de dos retransmissions de partits de futbol en què van intervenir el FC Barcelona,  els quatre primers llocs per als programes més vistos els ocupen edicions dels informatius diaris de Televisió de Catalunya –Telenotícies vespre, Telenotícies cap de setmana vespre, Telenotícies cap de setmana migdia i Telenotícies migdia–. És la resposta a la voluntat de informar amb una certa honestedat, molt lluny dels acudits per a canalla preESO que aboquen a les emissores de televisió privades.

Aquesta classificació és el retrat de la societat que l’ha generada. És un retrat positiu. Perquè els administrats fan confiança a una televisió pública que manté un esperit assenyat que inclou la recepta que mai no s’hauria d’haver deixat de banda: informar, formar i entretenir.

Catalunya, ara, no té una mala peça al teler televisiu. El primer canal de Televisió Espanyola, TVE-1, fa la segona posició amb una mitjana de quota de pantalla de l’11,1 per cent. Qüestions idiomàtiques a banda –Catalunya és un país televisivament envaït–, és bo que TVE-1 s’afegeixi a TV3: tots dos són canals públics. És el fet que cal tenir en compte perquè permet el retrat en positiu de la societat a què s’adrecen i permet, ara com ara, obrir una escletxa a l’autoestima: el fons del pou de la inanitat mental encara queda lluny. Pot semblar estúpida, aquesta afirmació, però no ho és: una avaluació de la televisió italiana –per esmentar un escenari televisiu proper i no esmentar-ne un altre de més proper– aporta totes les proves necessàries.

Bo i això, Catalunya té una assignatura pendent: el mes de febrer, La 2 va fer un 2,4 per cent de mitjana i el 33, un 1,5 per cent, amb Thalassa, 60 minuts, Òpera en texansQuèquicom, El documental, Tresors del patrimoni cultural de la humanitat, Catalunya des de l’aire, Cronos, Singulars  i Valor afegit com a programes més ben valorats.

Els programes hi són –i n’hi ha d’altres tan valuosos com els esmentats–. Quan els resultats dels mesuratges d’audiència demostrin que han guanyat seguiment, se sabrà que els administrats hauran pujat un esglaó en l’escala de la civilitat.

Anuncis

Escriu quelcom, si vols...

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s