L’aixeta de la imaginació

(Comentari publicat al suplement Cultura de l’AVUI el 10 de maig del 2001)

L’illa misteriosa, Jules Verne. Traducció de Jesús Moncada. La Magrana, 2001. Pàgines: 455.
Inesperadament, les mans del lector sostenen un llibre voluminós, amb 455 pàgines fetes amb paper gruixut i lleument rugós, de tacte agradable, que fan de bon passar. En uns temps, els actuals, en què tot va de pressa de pressa, en què l’èxit de la informació s’avalua per la migradesa a través de la qual arriba al consumidor –que es manté tan desinformat com abans de la consumpció, tot i creure justament el contrari–, aventurar-se a llegir un totxo d’aitals dimensions és voler anar contra corrent –i arriscar-se a ser mirat com a bèstia estranya pels usuaris del transport públic amb què es coincideix.
Tot plegat permet pensar que no és necessari invertir temps i diners per conèixer les peripècies de cinc paios que van a petar a una illa aparentment deserta en què, malgrat que està força ben proveïda, els caldrà posar en joc tots els seus recursos per sobreviure i, en aquesta lluita, no perdre l’esperança de retornar a la civilització. És d’allò més fàcil creure que si es volen aventures de veritat, ja hi ha els videojocs que protagonitza la Lara Croft, una creació cibernètica exquisida i letal que tomba tot allò que se li posa pel davant sense contemplacions ni remordiments; és a dir, sense consciència. Els sons de destrucció, a més, ofereixen sensacions de realisme virtual que embolcallen, en casos notables i extrems, fins a fer perdre la noció del temps. I, per arrodonir-ho, proporciona tema de conversa.
Els autors més familiars
Per descomptat, l’aparença del llibre –quiet i callat– no és tan atractiva. Però resulta que l’autor és un tal Jules Verne. El lector, que s’apunta al currículum densitats i complexitats proposades per una llarga rastellera d’autors –s’evita la relació per defugir la pedanteria– recorda que, anys enrere –es confessa: dècades–, abans que aquests noms formessin un cert univers d’idees, eren uns altres els familiars: Vergés, Carbó, Vallverdú, Melville, Dumas… i Verne! Sí, el Verne que es va inventar un viatge submarí de vint mil llegües, el Verne que es va inventar un viatge a la Lluna, el Verne que es va inventar un viatge de cinc setmanes en globus, el Verne que es va inventar una volta al món en vuitanta dies… Definitivament, el Verne que va omplir el cap de cabòries i fantasies a un minyó fonamentalment molt formalet.
El lector, doncs, decideix homenatjar-se la infantesa i entotsolar-se en un rescat emocional i obre L’illa misteriosa. El relat comença com han de començar els relats: moments de tensió d’uns homes que, en la segona meitat del segle XIX, malden per evitar que el globus aerostàtic en què han fugit del captiveri no caigui al mar. Només els serveix tocar terra. Fora d’això, la mort és segura. Estan de sort: els esperen més de 400 pàgines d’incidents, sotragades, troballes, sorpreses, esperances i desil·lusions.
verne_illaLa lectura avança i, de vegades, es fa difícil esmorteir el somrís que provoca la innocència verniana: quan s’arriba als punts en què, successivament, els illencs involuntaris se situen davant la perdició, l’illa els proporciona una sortida suficient o es llueix i els resol el problema present i la resta de similars que puguin arribar a venir. De desagraïda no n’és pas, l’illa, i això fa que els fugitius –que eren combatents de la Unió, nordista i progressista, capturats per les tropes de la Confederació, sudista i conservadora–, fabriquin armes, construeixin forns, canviïn el curs d’un salt d’aigua i basteixin un veleret, entre d’altres miracles literaris que inclouen l’elaboració de tabac de pipa! (cal pensar que si Verne escrivís avui, en comptes de fer passar com a element de confort el tabac, hi hauria posat iogurts desnatats sense calories.)
Mantenir la tendència al contrast entre allò que es llegeix i allò que s’ha llegit posa en evidència que la mecànica narrativa, decididament, pertany a altres temps. Ara bé, això no esdevé cap obstacle a l’hora d’afirmar que, malgrat la senzillesa, la curiositat envers el destí dels protagonistes no minva. El lector, doncs, transmutat en una versió primigènia de la seva pròpia persona, s’adona que es fabrica temps lliure per poder esbrinar més coses sobre el trànsit illenc de la colla que lidera l’enginyer Cyrus Smith i es confessa que comença a sospitar que hi ha una mà amagada que intervé quan fa més falta –ja es veu, que hi és la mà, però fer veure que no es veu atorga un punt d’innocència infantil a la lectura–, un engany com qualsevol altre, ja que hi estem posats.
L’empremta d’una bona novel·la
I les pàgines passen i es travessa l’equador del llibre i la part de la dreta cada vegada és més prima… fins que arriba el final que ha d’arribar i el lector admet que, malgrat tots els malgrats, s’ho ha passat bé. Potser per la puresa de la fórmula. Potser perquè ha esdevingut un illenc afegit. Potser perquè, després d’agrair a monsieur Verne que obrís sense contemplacions l’aixeta de la imaginació, segueix convençut que, per molt bona que estigui la Lara Croft, l’empremta d’una bona novel·la és força més estimulant i té efectes perdurables a què, encara, no s’ha trobat contraindicacions. De fet, que corri qui vulgui, perquè moviment i desplaçament no són la mateixa cosa.

Anuncis

Escriu quelcom, si vols...

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s