Voluntat de denúncia

Tres segons, Anders Roslund i i Börge Hellström. Traducció d’Amanda Eda Monjonell Mansten i Dea Marie Mansten. La Magrana, 2012. Pàgines: 592.

La ventada Larsson va deixar oberta la porta per la qual han entrat a carretades a Catalunya una gran quantitat de títols que tenen en comú haver estat escrits a l’àrea de Noruega, Finlàndia, Suècia i Dinamarca i la possibilitat de ser etiquetats –ni que sigui a cops de martell– com a novel·la negra. En bona part dels casos també es comprova que el cognom de l’autor acaba en -ssen o -sson o que du dièresis en llocs estranys.

L’existència de qualitat intrínseca no és un tret que comparteixen absolutament tots els llibres del Nord que s’han traduït al català, però això no vol dir que no hi hagi títols que sí que paga la pena de conèixer, de llegir.

Tres segons cau a la banda dels productes interessants. Hi ha dues raons que permeten explicar-ho. La primera és estrictament material. La novel·la –llarga– està ben escrita: l’acció es presenta de manera contínua; està ben orquestrada; l’atenció que reben els diferents personatges protagonistes es reparteix en quantitats i moments correctes; els procediments policials que actuen com a fonaments apareixen com a creïbles; els estratagemes narratius dels autors passen raonablement inadvertits; l’ambientació general de la novel·la i dels diferents episodis narrats és convincent. Hi ha feina feta, ben feta, de part dels dos autors, que, de fet, són la segona de les raons que avalen el text.

Tres-segonsUn d’ells –Roslund– té el periodisme com a dedicació de referència, però la seva biografia demostra que no només és un periodista –també es podria dir que, en realitat, és un bon periodista, no només un periodista–. L’altre autor –Hellström– és un exconvicte reformat. Tots dos homes es van conèixer a través d’una entitat dedicada a l’ajuda a la reinserció social, i d’aquella presa de contacte n’ha sortit un duet literari que fa anar les mans amb eficàcia.

Part de Tres segons transcorre mentre un dels personatges principals està empresonat. L’experiència de Hellström i la feina de documentació duta a terme a l’hora de preparar la novel·la aconsegueixen que si no és cert el que descriuen, sí que ho sembli. És, aquest, un exemple que ajuda a explicar el potencial de la novel·la: la convicció que transmeten les seves pàgines no té un únic objectiu –distreure el lector–, també hi ha una intensa voluntat de denúncia.

Parlar del motiu de la denúncia rebentaria el final de Tres segons, però sí que es pot dir que la base moral des de la qual els autors exerceixen la crítica està fortament vinculada a la civilitat de la societat sueca i que és estranyament reconfortant que hi hagi autors que encara confien en les paraules escrites com a arma social.

Comentari publicat a El Punt Avui el 29 de març del 2012: elpuntavui.cat/tres segons

Anuncis

Uns pressupostos màgics

S’ha obert la caixa de Pandora, però ja no hi ha éssers malèvols que en puguin sortir.

S’ha destapat la capsa dels trons, però no n’ha sortit ni una llufa.

El pobre Estat és tan pobre que no té recursos ni per a fer uns bons focs d’artifici.

El ministre Montoro ha esbossat les línies mestres dels pressupostos generals per al 2012. Per al que en queda.

D’entrada, els aturats superen la prova. Els pensionistes, també. Però no del tot: si bé és cert que sembla que seguiran percebent el que els diuen que els toca percebre, no podran escapolir-se de la retallada col·lateral que els proposa el ministeri d’Indústria: la llum serà un 7 per cent més cara i el gas, un 5 per cent més car. A veure què en diuen les vídues que perceben pensions pensades per als nans de Blancaneus.

Ja no hi haurà gaire calers per a les polítiques actives de creació de treball. Que se’ls lloï la coherència: aquestes polítiques i la reforma laboral no poden conviure sota el mateix sostre governamental.

Els funcionaris estatals se’n surten amb rascades. Sí, no se’ls pujarà el sou i sí, tindran una jornada laboral un pèl més llarga, però segur que estan molt contents de no ser catalans. De no ser funcionaris catalans.

D’on no n’hi ha, no en raja. Es busquen nous dolls.

En l’àmbit de la cosa activa, s’anuncien grans persecucions del frau fiscal però es proposa una mesura de gràcia: si el propietari del diner negre l’emblanquina de manera voluntària, això només li sortirà per un 10 per cent de l’emblanquinada.

També s’anuncien canvis en la tributació del tabac. Que tremolin els fumadors: si el ministre no ha dit a quant quedarà el paquet de Ducados, és que se’n prepara una de forta.

El govern està content perquè li han dit que Europa i els mercats estaran satisfets perquè ha fet els deures.

La resta?

Quan semblava que els pressupostos els signarien Eduard Mansdetisora i Leatherface, el psicòpata de La matança de Texas, al final els han parit David Copperfield i el Mago Tamariz. Que continuï l’espectacle.

La vaga ha estat

Recta final. La vaga general del 29 M ha estat. L’adjectivació, que cadascú triï la que més li convingui.

Per al govern de l’Estat, una molèstia innecessària: la majoria absoluta és la majoria absoluta. A més, els mercats són els que manen.

Per al govern de Catalunya, una molèstia innecessària: prou feina hi ha amb les retallades que avui també ha calgut estar pendent dels carrers.

Per als partits de l’oposició, una oportunitat de sortir a la foto i fer veure que algun cop serveixen per a alguna cosa.

Per als treballadors, una prova de foc. Tant si s’ha volgut anar a treballar –por als piquets sindicals– com si s’ha volgut no anar a treballar –por als piquets empresarials.

Per als aturats, un altre dijous al sol.

Per als sindicats organitzadors –UGT i CCOO–, un èxit espaterrant. Els seus líders han interpretat tan bé els seus papers que segur que no els fan fora. Que és del que es tractava.

Per als mercats, una excusa per fer créixer els interessos dels diners amb què financen una de les quatre potes del sud europeu.

La vaga ha estat.

Demà, pressupostos generals de l’Estat. Un fart de riure.

Perillosa relació amb els sentiments

(Comentari publicat al suplement Cultura de l’AVUI el 13 de maig del 2010)

A gust amb la vida, Anna Gavalda. Traducció d’Oriol Sánchez. Edicions 62, 2010. Pàgines: 152.

Parlar de sentiments és un afer delicat. Extremament delicat. Ho és a causa de la matèria primera –què som, si no som sentiments? Fins i tot els psicòpates en deuen tenir…– i ho és a causa de la dificultat que hi ha a encertar el to i les mesures si el que es vol és dur a les mans dels lectors una obra seriosa. És evident que si l’opció que es tria veu el llibre com un mocador de paper, però més gruixut i amb dibuixets, la prevenció és sobrera: com més sucre, més dolç, com s’acostuma a dir. D’exemples, amb aixecades de camisa clamoroses, n’hi ha a bastament.

La francesa de cognom català Anna Gavalda n’ha fet, de l’exploració dels sentiments, un camí literari: Junts i prou (2004), una de les seves obres més reeixides, remenava els fils amb què es teixeixen les amistats. És un exemple.

En la seva obra més recent, A gust amb la vida, l’autora també parla de sentiments, tot i que, ara, avalua la fraternitat.

Unes hores de quatre germans

La novel·la, que és curta i que es pot llegir amb comoditat d’una tirada, té com a protagonistes quatre germans, als quals es coneix durant unes hores amb l’excusa d’un casament. Tres d’ells –un dels germans i les dues germanes– hi van i, un cop a lloc, decideixen regalar-se un petit acte de follia: fugir del lloc per anar a trobar l’altre germà.

La narració es fa a partir de la veu de la germana petita i no amaga –no es percep cap esforç encobridor– la voluntat de ser un acte d’enyorança dels temps –els de la infantesa, els de l’adolescència– en què, sense preocupacions –les sangoneres que afebleixen la voluntat a mesura que els anys emmotllen l’individu al seu ninxolet social–, la vida era molt més senzilla, molt més engrescadora, molt més profitosa, molt més mereixedora de ser viscuda.

Les referències a l’actualitat madura dels personatges, que també n’hi ha, combinen les anotacions universals i les que tracten fets locals –la immigració, per exemple–, però fàcilment assumibles.

Hi ha qui emparenta la narrativa de la Gavalda amb la d’altres plomes de la literatura femenina en una associació lícita. Amb tot, la delicadesa que es pot percebre en la prosa de la francesa no encaixa de manera exacte en els llocs comuns que empren aquells i aquelles que volen fer caixa amb el sentimentalisme barat.

Si bé sí que és cert que la Gavalda parla de sentiments, cal atorgar-li el sentit de la mesura: en parla, però imposa límits amb uns brins d’humor tendre –i també cínic– i permet intuir que ella, abans d’escriure, ha pensat. Amb honestedat.

La vaga de la impotència

Vaga general. La van convocar els sindicats per mirar de posar alguna mena de fre a una reforma laboral que atorga drets feudals als empresaris d’un Estat en què no hi ha cultura d’empresa. Pa per avui –per a l’empresari– i gana per demà –per al treballador–. Això sí que s’entén.

Els mitjans de comunicació s’hi esforcen com fan sempre que les coses els cauen a la falda i els estalvien la feina de sortir al carrer, però la percepció de la situació general es manté estranya.

Els sindicats han de fer veure que serveixen per a alguna cosa. Per això organitzen la festa i per això recuperen conceptes com ara “els obrers”. Fan una mica de riure. Ells són una part del problema i la seva dimensió no és més petita ni menys incident que la dels partits polítics o la dels empresaris. Estomacs agraïts que fan bo el lloc comú. Lluiten per una supervivència en bones condicions.

El partit en el govern fa el que ha de fer: posar les coses fàcils als seus. A la resta, que els bombin. Ja fa temps que ha quedat clar que els administrats combreguen amb rodes de molí. I tal dia farà un any. Si ni tan sols mana de veritat. Tirar-s’ho a l’esquena i no posar-se pedres al fetge. Això sí, els únics valors morals bons són els seus. Els treuen a passejar per mantenir distreta la  concurrència.

El PSOE és coherent. Amb el seu cinisme. Es passa dues legislatures mirant-se el melic i eleva fins a l’impossible el grau d’ineptitud a l’hora de governar i no li cau la cara de vergonya a l’hora d’afegir-se al guirigall. Té una convicció: la memòria, abans feble, ara és inexistent. Tan sols cal cridar les consignes amb convicció.

Els administrats… l’ase de tots els cops. Quan tenen veu, no parlen. Quan tenen vot, no tenen caràcter. Aculats. Arraconats. Menyspreats. Empobrits. I culpables d’haver estirat més el braç que la màniga, tot i que admetre-ho costa. Sempre és més fàcil que el govern –qualsevol govern– sigui el responsable de tot el dolent.

Un cul de sac. En un sac, segur. Per arribar-ne al cul encara caldran uns quants mesos més.

Vaga general. Perquè han dit què s’ha de fer. Perquè, posats a fer-ne, ajudarà a esbravar una estona el sentiment d’impotència general. L’endemà, de cap i de nou cap a la desorientació general. I cap a la por. La por amb què uns –poder– i altres –oposició amb ànsies de poder– fan bullir l’olla.