Símbols i coses

Soldats dels Estats Units cremen exemplars de l’Alcorà i els talibans afganesos exhorten els seus seguidors a matar els soldats estrangers que hi ha al seu país.

Independentistes catalans cremen fotos de Joan Carles de Borbó i juguen a penjar i despenjar una bandera espanyola i la Justícia –espanyola– es posa en marxa.

Seguidors de determinats equips de futbol, arreu del món, perden l’oremus quan veuen seguidors d’altres determinats equips de futbol guarnits amb colors diferents als seus.

En el seu moment, Franco i els seus van promoure l’hípica a base d’instal·lar estàtues eqüestres a tort i a dret. N’hi va haver que ho van trobar bé i n’hi va haver que no. Anys després, les exaltacions metàl·liques van començar a desaparèixer i també van dividir l’opinió general.

N’hi ha que empren la creu a tall d’espasa; n’hi ha que fan servir la mitja lluna com si fos un alfange i n’hi ha que empren l’estrella de sis puntes transformant-la en una hira-shuriken –l’arma llancívola que s’empra en segons quines arts marcials.

Els 11 de setembre, els polítics catalans i els polítics que treballen a Catalunya fan el tombet i passen a saludar en Rafael de Casanova, que sovint té problemes a rebre’ls amb la cara neta.

El poder dels símbols, encara avui en dia, és inqüestionable. Un element senzill –perquè tothom, fins i tot les ments més negades al coneixement, el pugui assumir– que identifica un sentiment, una opinió, un estil de vida.

Als manaires –de la política, de la gestió de les religions…– no els cal embrancar-se en disquisicions filosòfiques profundes que potser algú els podria rebatre: n’hi ha prou amb enlairar una bandera amb abrandament.

L’altre extrem, és a dir, la base, ja ho rep bé: no cal pensar gaire, n’hi ha prou amb seguir la bandera.

Són útils, els símbols. Però també són coses. Una bandera és una llargada de tela. Un llibre és una mica de pasta de paper endreçada i il·lustrada amb tinta. Una estàtua és una quantitat de metall –o del material que sigui– a què s’ha donat una forma determinada. Un escut és un trosset de tela brodat amb tot de fils de colors, quan no és directament un adhesiu de poca qualitat.

S’assumeix que, quan algú ataca un símbol, ataca els que hi creuen. És comprensible que se’n ressentin, aquests, de la mala fe dels altres: tothom vol viure tranquil. Les reaccions irades, però, equivalen a afegir més llenya al foc.

Seria un acte racional assumir que les idees, les creences, necessiten més explicacions que  no pas símbols i que tenen la força en la fermesa de les conviccions pròpies: prou pena tenen els agressors si tot el que els permet la seva raó només és fer dolenteries amb mistos, drapets i pots de pintura.

Advertisements

Escriu quelcom, si vols...

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s