Cotxe no apte per als afònics

La Ford ha presentat a Europa el seu model B-Max, que ha generat vendes milionàries als Estats Units. La presentació del vehicle –una mena de monovolum no gaire exuberant quant a dimensions: la crisi és la crisi– s’ha fet en el congrés de telefonia mòbil que capgira durant uns dies la ciutat de Barcelona.

La tria de la fira internacional no és un fet casual: un dels arguments de venda més poderosos del B-Max és el sistema SYNC, que permet que el conductor interactuï amb el vehicle a través d’ordres de veu. Així, mentre es condueix, es pot gestionar el telèfon mòbil, la música que es vol sentir –o escoltar– i la tramesa de missatges de veu o de text a través de la connexió a Internet.

Apassionant, és clar.

Si es té en compte com es condueix avui en dia, cal esperar rebre missatges com ara “sí, estic de camí, però què fots? Posa l’intermitent, tanoca! i arribo en uns deu minuts” o com ara “sí, al teatre, d’acord, merda! Eh! De què vas? Què no veus que estic esperant per aparcar jo? Demà a la nit a les deu… Imbècil tu! Però què s’ha pensat?”.

No es pot dir que els senyors de la Ford siguin uns imprudents. Com que està demostrat a bastament que no estar pel que s’ha d’estar mentre es condueix és una causa important de sinistralitat, aquest model de cotxe també incorpora un altre giny: un servei d’alarma que diu que s’ha produït un accident al servei d’emergències del país en què estigui el cotxe en aquell moment. També facilita la localització gràcies a la utilització de les dades GPS. Aquest servei s’activa de manera automàtica en cas d’accident fins i tot si els ocupants del vehicle estan inconscients.

La Ford no diu res, però, sobre els serveis del B-Max com a resposta a una possible afonia sobrevinguda del conductor.

Anuncis

Sant Pol de Mar, la bandera i el ‘flagging’

La localitat maresmenca de Sant Pol de Mar fa mèrits per situar-se en el mapa: de fa dies que hi ha incidents amb la bandera espanyola, una circumstància que posa nerviosa molta gent –sembla que no hi ha cap altra cosa de què preocupar-se, afortunadament.

Segons el govern municipal, a la bandera li està passant de tot: la despengen; la pengen per despenjar-la de manera immediata; la intenten cremar amb pilotes incendiàries i amb perxes també incendiàries… S’entén que, conceptualment, la bandera –un llargada de tela a dos colors amb escut integrat, de fet– estigui un pèl neguitosa.

La delegació del govern estatal espanyol –una instància político-administrativa que sembla que no ha de desaparèixer víctima de les retallades generals– hi veu un ultratge a la bandera –espanyola– en tot això que està passant a Sant Pol de Mar.

És un cas de miopia clar i excusable: la pràctica de la tisorada general atabala molt i ja es veu que no poden estar per tot. El que sembla que no perceben les autoritats és que tota aquesta disbauxa que duen a terme –presumptament– els santpolencs i les santpolenques és un intent imaginatiu de superar la crisi.

Efectivament, els habitants de Sant Pol de Mar estan gestionant la creació d’un nou esport d’aventura que podria anomenar-se “banderejament” –jo banderejo, tu bandereges…–  per al públic potencial local i flagging –de flag, bandera en anglès– quan arribi el moment de la promoció internacional. Sant Pol de Mar en seria la capital de referència mundial, per descomptat.

Si es té en compte en què es gasta els calers la joventut d’avui en dia, el banderejament, que inclou la possibilitat que t’encalcin els agents de l’ordre municipals –estil corredisses de Sant Fermí, però amb porres en comptes de banyes– no fa mala pinta. I després sempre hi ha la platja i el mar per fer-se passar la calorada.

És evident que aquesta mena d’activitats han de rebre el suport de –totes– les institucions: una joventut que practica esport és una joventut sana, allunyada del alcohol, les drogues, els polítics i la televisió –33 i La 2 a banda.

També és evident que l’altra teoria amb què s’intenta explicar què li passa a la bandera –espanyola– a Sant Pol de Mar és del tot falsa: en cap cas els santpolencs i les santpolenques fan tot això per esborrar de la mentalitat col·lectiva i deixar enrere per sempre més allò de “Sant Pol, quina hora és?”.

És normal

Ets polític sense cap altra professió reconeguda i fots mà a la bossa dels diners de tothom perquè pots fer-ho i perquè tothom ho fa. És normal.

Condueixes a 80 pel carril del mig en els trams en què hi ha tres carrils. És normal.

Desenes de milers de persones s’apleguen per veure com juguen al futbol vint-i-dos milionaris mercenaris. És normal.

El poder econòmic canvia presidents d’Estat pel bé dels mercats. És normal.

Si robes 399 euros, és una falta. Si en robes 401, és un delicte. És normal.

Ets el conseller delegat d’un banc i quan et condemnen, el govern t’indulta. És normal.

Et tornen canvi de més en una botiga, te n’adones i no dius res. És normal.

Els Estats Units duen la guerra allà on els convé en defensa dels seus interessos. És normal.

Parles amb el mòbil en una mà i  governes el volant amb l’altra mentre condueixes. És normal.

Els polítics maximitzen els escàndols quan afecten l’oposició i els minimitzen si tenen a veure amb membres del partit a què ells pertanyen. És normal.

Fas un frau a la Hisenda pública i si no t’enxampen a temps, en surts indemne. És normal.

Et retreuen que fumis en un lloc en què no està permès fer-ho i t’emprenyes. És normal.

La normalitat i la condició humana.

Nord-americà i intel·ligent

Dave Barry is not making this up, Dave Barry. Crown Publishers, 1994. Pàgines: 244.

Dave Barry ha fet de l’humor la seva eina narrativa habitual. Les seves columnes setmanals i els seus articles per al diari dels Estats Units Miami Herald el van fer mereixedor, el 1988, d’un premi Pulitzer, que va rebre “per la sòlida utilització de l’humor com a eina amb què aportar idees noves sobre afers seriosos”. Un cop va deixar enrere la cosa de la lletra impresa, Barry manté la seva activitat comunicativa a través del seu web –www.davebarry.com– i ja no concorre –de manera faceciosa– a les eleccions a la presidència dels Estats Units.

Tot i que la seva definició d’un bon periodista afecta només aquells que no parlen mai de res que hagin d’investigar fora del menjador de la pròpia casa, Barry té la capacitat de connectar amb els seus lectors locals – els born in the USA– i també amb els internacionals: el seu humor treballa sobre les manifestacions de la condició humana i això el fa universal.

Dave Barry is not making this up és un recull d’articles i de columnes que permeten apreciar que l’autor se’n fot del mort i del que el vetlla amb un sentit extrem de la sanitat: els seus textos són els que permeten riure amb, no riure-se’n de. De fet, és ell qui apareix en bona part dels casos com a exemple de conducta risible.

En aquest llibre –un dels prop de quaranta que ha signat o co-signat–, l’autor parla del naixement del seu fill, d’una estada a la Hong Kong pre-xinesa amb la seva família, del concurs que va promoure entre els seus lectors per triar la cançó més dolenta, de les seves experiències amb el món de la nàutica, del –per ell i els pares de la seva generació–incomprensible món dels adolescents…

La temàtica dels seus articles és variada –admet que bona part del que ha escrit són reflexions sobre coses que ha llegit a la premsa–, però tots tenen una cosa en comú: el segell particular de Barry, que mai actua com a jutge. La seva tàctica expressiva consisteix a presentar la realitat amb una lent d’augment. Bona part dels fets que constitueixen la realitat convencional explicada convencionalment no resisteixen una mirada més acostada que en posa de relleu els elements ridículs. Aquesta manera de fer no l’ha inventada Barry, però sí que l’ha refinada fins als extrems de la hilaritat.

Llibres llegits de Dave Barry: Dave Barry’s Complete Guide To Guys.

Esquerrans criminals

Gataca, Franck Thilliez. Traducció d’Ona Rius. Columna, 2012. Pàgines: 565.

L’escriptor francès Franck Thilliez, fincat en el gènere de la novel·la negra, proposa als lectors el díptic sobre la violència que formen La síndrome ELa síndrome E– i Gataca. Totes dues novel·les mantenen una continuïtat essencial –comparteixen els protagonistes, Franck Sharko i  Lucie Henebelle, i la voluntat d’explorar els perquès de l’agressivitat–, però es poden llegir de manera independent en ser autoconclusives.

Si se les compara , la segona és la més fluixa. Mil setanta-sis pàgines –les que ocupen les dues novel·les– passen factura: només els més hàbils d’entre els escriptors tenen a l’abast la capacitat de mantenir la intensitat en tots els seus passatges. A Gataca hi ha pàgines que no justifiquen la seva presència: això no és imperdonable, però sí que constitueix una certa relaxació de la tensió narrativa que, fins ara, ha fet valuoses les aparicions de Sharko en l’àmbit del gènere criminal.

Gataca, després d’un petit pròleg, arrenca de veritat amb la troballa del cadàver d’una estudiant jove. El cos apareix en la gàbia d’una ximpanzé molt especial en un zoo i tot apunta cap a la teoria de l’accident. Quan s’estableix que l’animal no té res a veure en els fets, la investigació –i, amb ella, les trames de la novel·la– comença un ball sangonós en què els personatges se les han de veure amb la justificació genètica del fet de ser esquerrà, amb les teories sobre la evolució de l’Homo sapiens, amb la violència com a eina de supervivència, amb la memòria de la raça humana que es desplaça en el temps inserida en les espirals de l’ADN, amb les àrees encara inexplicades que hi ha en la relació entre els bessons…

Atent al vessant humà, Thilliez també estira la veta de la relació emocional entre Henebelle i Sharko, que han de combatre el mal interior amb la mateixa intensitat amb què planten cara al mal exterior.

L’evolució de la novel·la és del tot correcta: els fets es presenten amb la intenció de mantenir viu l’interès del lector i el cert és que ho aconsegueixen malgrat els trams en què Thilliez carrega les tintes en els fets que vol destacar. En aquests casos, el text hauria estat més impactant si hagués deixat de banda suggeriments i constatacions que ja ha presentat al lector prèviament. Les repeticions de les repeticions, per descomptat, no ajuden. Si de cas, fan pensar que l’autor havia arribat als números vermells en el seu saldo de recursos narratius.

Així, desdibuixada, Gataca perd personalitat i s’acomoda en una certa convencionalitat que la emparenta amb les novel·les que distreuen però que no generen afició. Hi ha la possibilitat, és clar, que la lectura espaiada de La síndrome E i de Gataca afavoreixi la segona de les novel·les en llevar-li la pressió que esdevé inevitable en les comparacions.

Llibres llegits de Franck Thilliez: El ángel rojo i  La síndrome E.