Endevinaires en el segle XXI

S’ha visitat la Lluna. Mart està a tocar. En els quiròfans es duen a terme intervencions quirúrgiques que, per als profans, semblen extretes dels deliris d’un autor de ciència-ficció. A través dels ordinadors, dues persones poden parlar i veure’s gairebé en temps real encara que les separin milers de quilòmetres -i de manera gratuïta!-. Els pressupostos d’un Estat caben en un llapis de memòria. Els cotxes ja avisen els conductors quan estan a punt de topar amb algun obstacle a l’hora d’aparcar.

Un partit de futbol es pot seguir en directe a qualsevol punt del planeta. Els científics busquen les pessigolles als flancs de la física quàntica. Es pot treballar a milers de metres de fondària en els mars i els oceans. Una pujada a l’Everest ja és de costellada. L’Organització Europea per a la Investigació Nuclear (CERN) ha aconseguit produir i capturar àtoms d’antimatèria. Es construeix, des del 1998, l’Estació Espacial Internacional.

La llista de consecucions científiques rellevants que es pot elaborar en la segona dècada del segle XXI és enlluernadora.

Però, com els gals dels còmics d’Astèrix, hi ha un llogaret que resisteix aferrissadament la invasió del saber i del coneixement. Emissores públiques a banda, la nit televisiva està poblada per personatges d’aparença pintoresca que prediuen el futur i que són capaços de resoldre problemes generalment greus a base d’espelmes i fulles seques.

Que la cosa ret beneficis és un fet clar: la televisió és cara i el que no genera guanys -en la televisió privada-, és exterminat sense pietat. Queda clar que l’ètica no ocupa columna en els fulls de balanç.

A favor dels penques: tot és molt civilitzat. La seva representació nocturna no inclou l’esbudellament d’animals per a l’anàlisi de les seves entranyes, cosa que no seria sorprenent que sí que fessin a les sales de reunions d’empreses com ara Goldman & Sachs, Moody’s, Fitch, Standard & Poor’s i alguna altra -també són endevinaires i  tampoc no tenen cap mena de pietat.

Càmeres ‘robades’

El cap de seguretat d’una empresa dels Estats Units que es dedica a investigar les escletxes en la seguretat relativa a l’ús d’ordinadors i circuits informàtics de les empreses que la contracten ha dut a terme una provatura curiosa com a part de la seva feina -en el capítol de la prevenció-: intentar arribar a sales de juntes a través de les càmeres amb què es duen a terme les videoconferències.

Si l’home hagués treballat en un circ, el cap de pista hauria pogut demanar al públic una enorme quantitat d’aplaudiments: el pseudopirata informàtic, sense haver-hi de dedicar uns esforços especialment intensos, va entrar -virtualment- a una dotzena de sales de juntes d’empreses d’arreu del món i va poder assumir el control de les càmeres, tant de les que formaven part d’ordinadors com de les càmeres vinculades a circuits interns.

Com a exemple, el hacker va tenir la possibilitat d’accedir a sala de juntes del conegut grup d’inversions Goldman Sachs -el que està terroritzant mig món amb les seves prediccions apocalíptiques- després d’haver executat un programa de creació pròpia. El programa, en dues hores de funcionament, va obrir vies informàtiques a les estances privades de més de 5.000 empreses, algunes de les quals, paradoxalment, tenen un gran renom en àmbits de la seguretat a Internet.

Fets com aquest demostren que és assenyat fer el que cada vegada fan més adults amb canalla: tapar de manera permanent amb un tros d’esparadrap la càmera integrada de l’ordinador amb què les criatures naveguen per Internet.

Clive Cussler & Co.

The Spy, Clive Cussler. Penguin Books, 2011. Pàgines: 473.

Clive Cussler (1931) és ara un escriptor octogenari que manté viva la seva afició pels cotxes d’època i per l’ampliació de la vida útil de les seves criatures. El seu camí cap a la glòria internacional comença amb la publicació de la seva tercera novel·la –¡Rescaten el Titanic! (1976)-, amb què posa els fonaments d’un estil, ben propi, que apunta cap a la divisió d’opinions. Té una gran quantitat de seguidors empedreïts que defensen la seva manera de fer amb la mateixa intensitat amb què menystenen Cussler aquells que no entren en el seu joc.

Cussler, descendent d’alemanys, du a l’extrem aquella manera de fer pròpia dels Estats Units –Think big!– que s’entén perfectament amb la frase preu per preu, sabates grosses. Les aventures amb què s’ha fet un nom han estat protagonitzades en bona part de les ocasions per un seu alter ego anomenat Dirk Pitt, a què acompanyen un reguitzell de personatges secundaris que, disciplinadament, mai perden aquesta condició.

Com una mena de 007 amb llicència per submergir-se, Pitt/Cussler ja ha salvat el món unes quantes vegades i ha proporcionat al seu creador els recursos amb què s’ha pogut dedicar a la recerca de restes de vaixells, activitat que, al seu torn, li ha estat útil a l’hora de construir nous relats, una activitat en què, durant força temps, es va poder percebre un increment de qualitat notable.

Això es pot aplicar amb rotunditat a les novel·les que tenen només Cussler com a autor, perquè, el 1999, amb Serpiente, va obrir una via alternativa basada en la col·laboració amb altres autors i en l’exploració d’altres línies narratives, amb personatges com ara Kurt Austin -l’alter ego de l’alter ego de Cussler, una mena de Dirk Pitt 2-;  el mercenari Juan Cabrillo,  el detectiu Isaac Bell i el matrimoni Sam i Remi Fargo.

En segons quins casos, especialment en els més recents, el vernís Cussler és molt lleuger: les novel·les funcionen sense defalliments com a llibres d’aventures i mantenen la manera de fer general de l’escriptor, però no s’alimenten d’aquelles exageracions desmesurades i esbojarrades que constitueixen, precisament, el què més valuós amb què compta l’autor.

The spy, co-escrita amb Justin Scott, cal enquadrar-la en aquesta mena de categoria B. El seu personatge de referència és Isaac Bell, fill de milionari i agent estrella de la companyia de detectius Pinkerton. El seu període històric d’acció s’emmarca en les primeres dècades del segle XX i l’escenari de referència el posen els trens de les diverses companyies ferroviàries que hi havia als Estats Units en aquella època.

Condemnat a fer de rodamón de luxe a causa de la necessitat que els trens tinguin un bon paper -el que tenen les embarcacions de tota mena en els casos d’en Pitt, Austin i Cabrillo-, Bell persegueix amb eficàcia malfactors de perversitat contrastada. Els perills hi són; les ferides, també; les situacions històriques, també; la bona ambientació, també…  De fet, té tot el que cal tenir a l’hora de ser considerada una bona novel·la per passar l’estona, tret que qui  la llegeixi ho faci amb la intenció de trobar-hi Cussler pur.

Llibres llegits de Clive Cussler: Peligro en el Mediterraneo (1973); Iceberg (1975); ¡Rescaten el Titanic! (1976); Vixen 03 (1978); Incursión nocturna (1981); El triangulo del Pacifico (1983); Pánico en la Casa Blanca (1984); El tesoro de Alejandria (1985); Cyclops (1986); Dragón (1990); Sahara (1992); El oro de los Incas (1994); Amenaza bajo el mar (1996); The Sea Hunters: True Adventures With Famous Shipwrecks (1996); El imperio del agua (1997); Clive Cussler and Dirk Pitt Revealed (1998); El secreto de la Atlántida (1999); Serpiente (1999); Oro azul (2000); La cueva de los vikingos (2001); Hielo ardiente (2002); The Sea Hunters II: Diving the World’s Seas for Famous Shipwrecks (2002); La Odisea de Troya (2003); Muerte blanca (2003); El buda de oro (2003); La ciudad perdida (2004); Black Wind (2004); Sacred Stone (2004); Polar Shift (2005); Dark Watch (2005); Treasure of Khan (2006); Skeleton Coast (2006); The Navigator (2007); The Chase (2007); Arctic Drift (2008); Plague Ship (2008); Medusa (2009); Corsair (2009); The Wrecker (2009); Spartan Gold (2009); Crescent Dawn (2010); The Silent Sea (2010); Lost Empire (2010); The Spy (2010)

Escòcia 2014

El primer ministre escocès Alex Salmond ha fet saber que, en algun moment de la tardor del 2014 -que començarà oficialment a les dues hores i vint-i-nou minuts del 23 de setembre, -300 anys, 11 dies i poc més després de l’11 de setembre del 1714- convocarà els seus compatriotes a un referèndum sobre la independència de la seva nació per tal que responguin a la pregunta: “Do you agree that Scotland should be an independent country?”(“Esteu d’acord que Escòcia hauria de ser un país independent?”).

A partir d’ara, tant Salmond com el primer ministre britànic, David Cameron, faran mans i mànigues -cal pensar que dins de la més estricta de les legalitats- per aconseguir que l’opció que defensen -cadascun la seva, totes dues contraposades- arribi a bon port. El recurs a l’humor anglès fora cosa bona, en aquesta qüestió.

En certa manera, el final d’aquesta història té una importància relativa, ara: dos anys són una eternitat. Sí que és important la demostració de democràcia que duen a terme l’un, l’altre i tots els que els acompanyen. Parlant, la gent  s’entén.

Com es van entendre en el seu moment Estònia, Letònia i Lituània. Com es van entendre txecs i eslovacs. Com s’entenen els quebequesos i els canadencs cada vegada que els francòfons de l’Amèrica del Nord assagen nous camins d’autogovern.

El diàleg, la democràcia -en el capítol en què acull el dret d’un poble a la independència-, el respecte a les maneres de fer i de ser del proïsme… En termes aristotèlics, existeixen en acte -els exemples ara esmentats ho corroboren- i en potència -l’afer escocès estaria encara en aquesta fase.

És cert, però, que hi ha altres casos en què la democràcia -com la Constitució- només s’invoca quan se la necessita: el febrer del 2008, Alemanya, Itàlia, el Regne Unit i la ultracentralista França, juntament amb molts d’altres Estats, van reconèixer la independència de l’Estat de Kosovo, que deixava enrere la seva inclusió a Sèrbia. Rússia i Espanya van optar pel no.

Una idea: potser Salmond pot fer que Escòcia i l’Estat espanyol es facin amics des del primer moment si la pregunta que adreça als seus compatriotes és: “Do you agree that Scotland should be an independent country and Gibraltar should be Spanish?”

 

WikiLeaks a la TV

La versió digital del diari The Guardian amplifica el fet que Julian Assange, el fundador del web de denúncia WikiLeaks, es farà càrrec de la conducció d’un programa de televisió. Tindrà deu edicions de mitja hora de durada, una periodicitat setmanal i prendrà el gènere de l’entrevista com a format de referència.

Assange, en el comunicat que ha penjat al web de WikiLeaks, avança que té la voluntat d’entrevistar “iconoclastes, visionaris, pensadors, revolucionaris, polítics determinants i persones que formen part del poder” amb la intenció d’exposar futurs possibles.

Segons el web, ja hi ha garantida una audiència possible de 600 milions de persones, a què s’arribarà a través dels sistemes de difusió convencional i també a través de sistemes de cable i via satèl·lit. Internet no l’esmenta -potser perquè es dóna per descomptat. (wikileaks.org/New-Assange-TV-Series)

És segur que no obtindrà, ni de bon tros, la repercussió que sí que obté quan penja documents al seu web: són poques les converses televisives que tenen el potencial per a esdevenir noticies d’impacte global.

El fet, però, és positiu: parlar i escoltar l’altre obliga a exercir una certa racionalitat. Molt més positiu que no pas cridar, tot i la comoditat general que emana del fet de limitar-se a seguir el que crida més…