L’estrena de Will Piper

Library of the Dead, Glenn Cooper. Arrow Books, 2009. Pàgines: 393

Glenn Cooper va debutar en el món de la literatura amb aquest best-sellerLa biblioteca dels morts en la seva traducció al català- en què proposa amb molta habilitat una combinació de thriller policial i de misteri medieval amb l’agent de l’FBI Will Piper com a gran protagonista.

A remolc d’una certa tradició, l’autor caracteritza Piper com un policia amb massa caràcter i massa afició al whisky que, si hagués viscut en altres èpoques, fins i tot hauria fumat en espais tancats. La seva presentació l’arrodoneix el fet que l’única cosa que espera és que li arribi el moment de jubilar-se i que els poc menys de dos anys que li queden en el servei actiu siguin tranquils.

El seu desig, però, es queda en la fase latent i els fets -un seguit de morts que han estat anunciades a través de postals- fan que hagi de tornar a trepitjar els carrers. Ho fa en companyia d’una agent jove que, tòpicament, és la seva antítesi: formal, educada, ordenancista i coneixedora de la ciutat -Nova York.

La trama contemporània de la novel·la avança amb fluïdesa gràcies a una economia expressiva que no inverteix gaire temps a fer descripcions o contextualitzacions. En aquest sentit, Cooper opta per la tècnica de tapar forats a mesura que cal fer-ho i no embrancar-se en les llargues i embafadores dissertacions informatives en què s’embarquen els adeptes a les normes de l’escriptura creativa. Un gest lloable en un novençà que se li agraeix, des del món lector, quan du a escena tot el que té a veure amb la biblioteca medieval de Vectis, que acaba sent el pal de paller de la seva narració -i de la seva segona novel·la, El llibre de les ànimes.

Un dels punts positius de Library of the Dead cal buscar-lo en l’agilitat amb què Cooper fa avançar la trama general i proposa salts narratius entre les trames secundàries. Ben calibrats, els canvis de rumb permeten al lector una dosi correcta de comprensió de la novel·la abans que hagi d’afegir una nova capa de coneixement a tot allò que ja té assumit.

L’explosió del fenomen El codi Da Vinci va marcar una manera de fer i un camí a seguir per a tots aquells autors de poca raça que s’han d’arrapar als cànons de la literatura prefabricada a l’hora de tirar endavant els seus projectes. Per això, és bo trobar algú que no cau en segons quins paranys i que proposa una obra coherent,  honesta i allunyada de la pretensió grandiloqüent.

El logo del Carrefour

Better late than never. El logo del Carrefour. Fins que no he entrat en contacte amb el món del disseny gràfic no he descobert el seu què. Fins ara, només hi havia vist dues puntes de fletxa -o alguna cosa similar-. Ara que sé com l’han fet, hi veig la lletra C i els colors de la bandera de França. Sembla que hi ha un cert consens: és poderós com a imatge identificadora, però costa entendre’l en tota la seva dimensió. Un dels misteris que m’acompanya des de la infantesa comença a passar cap al racó de l’oblit.

Apocalipsi… ara?

En Duran i Lleida, dimarts passat (20-12-2011), va fer mitja gallineta al Congrés de Diputats: sí que va dir no -a Mariano Rajoy com a nou president del govern espanyol- però no va cridar “Visca la revolució!”, cosa  que, d’altra banda, ningú no esperava que fes. L’endemà, opinadors de la cosa escrita anunciaven la fi del món –convergent- a causa d’aquest acte de representació teatral. La realitat no els va fer cas: els diputats del  PP al Parlament de Catalunya van votar sí amb CiU amb la mateixa actitud amb què els diputats de CiU a Madrid votaran sí amb el PP cada vegada que els convingui.

Què o qui tenien al cap els opinadors que, des de Catalunya, van predir desgràcies insuperables? El funcionament dels mitjans de masses té la base en unes essències.  Se suposa que s’adrecen al gran públic lector i es diu que han de representar el quart poder, contraposat als altres tres. O potser és que ja s’ha arribat a aquell punt en què els diaris només s’escriuen per a les minories selectes…

Avui s’anuncia el tancament d’un altre diari, l’Adn.

                                                                                                         

Exorcisme mecanitzat

Tigre, tigre, Margaux Fragoso. Traducció d’Albert Torrescasana. Editorial Empúries, 2011. Pàgines: 363

El relat d’una injustícia és divergent: hi ha el que explica i el com ho explica. Hi ha casos en què fons i forma van de bracet i produeixen una harmonia perfecta. En d’altres, el lector no necessàriament frívol pot acabar adonant-se que la crònica d’una atrocitat, malgrat tot, pot ser una recepta immillorable per a la consecució d’un avorriment de gran qualitat. Tigre, tigre cau en el segon grup.

L’autora fa la crònica de part de la seva vida: els anys -dels 8 als 22- en què va estar sotmesa al domini emocional d’un pederasta. I sí: la família d’ella no li proporcionava un entorn estable. I sí: la pseudofamília d’ell no creava el més recomanable dels llocs en què buscar recer.

Si, més o menys, el lector es pot imaginar què passava en una casa i en l’altra i pot desenvolupar una certa empatia amb l’autora, potser tindrà la sensació que no ha perdut -del tot- el temps.

Bo i això, conèixer la vida de Fragoso en  els anys que censa i els fets que l’han marcada no garanteix -de cap manera!- l’aprovació de la manera en què els presenta. En aquest sentit, Tigre, tigre recorda els llibres que  es publiquen a partir dels diaris de navegació: se succeeixen els episodis -d’interès variable-, però hi ha poca relació entre els uns i els altres i tot queda en mans de la gràcia de l’autor a l’hora de redactar.

La Fragoso escriptora no la té, aquesta gràcia. És possible que la gènesi d’aquesta obra provingui d’un acte terapèutic -exorcitzar el patiment a través de la seva expressió-, però en el moment en què això es du a vendre, algú ha de tenir una mica de pietat amb el possible lector. Hi ha unes normes. Que tenen uns mínims.

És cert, però, que els editors no amaguen fets importants per al comprador del llibre: en la primera solapa fan saber que l’autora és “llicenciada en Literatura Anglosaxona i Escriptura Creativa” i, en la pàgina 363, que “s’acaba de doctorar en Escriptura Creativa/Anglès”. Cal sorprendre’s -eufemísticament- de la mecanització que caracteritza sistemàticament els productes de la Escriptura Creativa i fer saber insistentment a la població que no els confongui amb literatura ni amb res que se li assembli.

Comentari publicat el 29 de desembre a El Punt Avui: elpuntavui.cat/tigre, tigre