El descriptor tendre

Terry Pratchett, escriptor amb formació com a periodista, ha deixat enrere la fase corporal de la seva existència. Massa d’hora i de manera injusta, han de pensar tant sí com no tots aquells que, en un o altre moment, han entrat en contacte amb la seva literatura, que cal qualificar de majúscula tot i que, de manera habitual, el gènere humorístic tendeix a ser menysvalorat quan se l’avalua des de la geografia del continent sense tenir en compte la geologia del contingut.

A diferència d’aquells autors –i autores- que només viuen mentre els seus agents publicitaris aconsegueixen que el seu producte es mantingui en els prestatges de les llibreries i les grans superfícies –o només en les de les grans superfícies-, Pratchett viurà per sempre perquè la qualitat de la seva obra i la fidelitat dels seus seguidors ho garanteixen. És un fet indiscutible.

terry_pratchettAnglès –en aquest cas, cal recórrer al tòpic-, Pratchett fa honor a la caracterització de l’humor que practiquen els seus compatriotes. El seu és un humor extremament intel·ligent que posa a prova qui el llegeix: la seva literatura és apta per a tothom gràcies a la quantitat de registres i nivells que la conformen, però cal deixar escrit que només aquells que estiguin en condicions de dialogar en igualtat de condicions amb el que se’ls presenta n’extrauran tot el suc. I és això, també cal deixar-ho escrit, el que no percep qui no es veu capaç de respondre a la crida dels mots del creador del Discmón.

El gruix de l’obra pratchettiana transcorre en aquest planeta –Discworld en la seva denominació original-, que està constituït per la Gran A’Tuin, una tortuga immensa que es desplaça per l’Univers i que du en el llom quatre elefants lògicament gegantins que, al seu torn, donen suport a un món amb forma de disc.

Com a déu de la creació –literària-, Pratchett posa en marxa un món i el pobla amb un seguit de criatures desmesurades a través de les quals relata al món les seves reflexions sobre els quès, els coms, els qui, els quans i els perquès de la vida.

L’autor és pare d’una gran quantitat de criatures: Rincewind, la MORT –que és i parla sempre amb majúscules-, lord Vetinari, la col·lecció completa de mags de la Universitat Invisible –que inclou l’orangutan que prèviament va ser el bibliotecari-, el bagul amb cames, l’agent Pastanaga, la bruixa Iaia Ceravella… que conviuen en absoluta normalitat amb vampirs –dels de sempre i dels que han renunciat a alimentar-se amb sang-, trolls, nans, golems, zombis, el gremi dels Assassins i altres criatures de característiques variables, entre les quals cal incloure la ciutat d’Ankh-Morpork, que acaba sent més humana que molts dels que la transiten.

Les diferències entre els personatges són moltes –cadascun d’ells se sotmet amb bona voluntat al rol a què ha estat destinat- però hi ha quelcom que els agermana: tots ells són els dipositaris de la saviesa profunda i bonhomiosa que impregna els textos de Pratchett.

Es fa difícil no adonar-se que l’autor és –ha estat, va ser- una persona que observa, que reflexiona, que elabora pensaments, que els destil·la, que els refina, que genera certeses pròpies i que aboca en els seus textos conviccions disfressades amb humor, però ben sòlides.

Quan narra, Pratchett fa el que han fet tots els pensadors il·lustres que han generat obra pròpia: exposa les seves idees sobre el sentit de la vida. Per fer aquesta feina, no compta amb un únic personatge heroic de reminiscències hercúlies que carregui el pes de la responsabilitat en les seves espatlles. Ben al contrari: els seus missatges, les seves proclames, cal espigolar-les en el conjunt de caràcters que posa en joc. Alguns els vincula a la intel·ligència; d’altres, a la bondat; d’altres, a la innocència; d’altres, a l’alegria de viure; d’altres, a la roïndat; d’altres, a la mediocritat; d’altres, a la practicitat vital…

És la combinació de tots ells el que permet fer el retrat de les veritats perfectes pratchettianes que queden del tot emmascarades, però no amagades, amb les capes d’humor tendre que acumula en cadascuna de les seves novel·les.

En aquest sentit, hi ha un dels seus personatges que fa un exemple immillorable d’aquesta manera de fer: en un dels seus títols, Pratchett atorga el protagonisme absolut a la MORT, que té dubtes sobre la seva condició omnipotent i eterna i prova d’esbrinar què és el que la fa diferent de la resta de criatures amb què se cita quan les seves vides arriben al seu final –a excepció feta de les rates, que tenen la seva pròpia MORT.

La relació de les provatures que du a terme la MORT, la de les experiències a què se sotmet, la de les conclusions a què arriba i la destresa amb què es produeix la narració amb l’humor fi, molt fi, com a bandera alçada de manera permanent situen la vàlua literària de Pratchett més enllà de qualsevol dubte.

Terry-PratchettTot i això, no seria correcte afirmar que el llistó de l’obra de Pratchett ha estat sempre a la mateixa alçada -no cal posar-se forts amb l’exigència-. Ser un autor prolífic condueix a generar una obra desigual –que no irregular-. Així, hi ha títols que compleixen a la perfecció les seves funcions bàsiques –fer passar una més que bona estona a qui els llegeix- i n’hi ha que excel·leixen –tot i que aquesta valoració ha de ser necessàriament subjectiva.

Per respondre a les seves inquietuds, en la seva tasca com a notari de les qualitats humanes, l’autor anglès no ha dubtat a combinar la invenció pura amb la crònica satírica.

En algunes de les seves novel·les, les trames, les situacions, els moments temporals, són del tot inventats: Discmón ofereix un escenari prou variat a l’hora de respondre a les necessitats de la creació perquè la imaginació de Pratchett a l’hora de gestionar-ne els recursos no ha conegut límits.

En d’altres, el joc literari ha tingut en compte referències històriques i/o socials reals, com ara la invenció del cinema, l’aparició del rock’n’roll, el repartiment de joguines que assumeix un cop a l’any el personatge del Pare Noel i la invenció del paper moneda, entre d’altres

La seva mirada, necessàriament distant, trasllada aquests fenòmens a una dimensió humana en reduir els motors que els van fer possibles a la mida de personatges inventats. És una operació delicada, la reinterpretació de la Història, però permet que els lectors entenguin la situació en universalitzar-ne els desencadenants: sempre és més fàcil empatitzar amb un individu que amb un col·lectiu, com bé saben els que expliquen històries, siguin de la mena que siguin.

És segur que l’obra de Terry Pratchett perviurà en el temps. La defensaran el seus seguidors i seguidores empedreïts i, també, tots aquells que, per una causa o una altra, hi entrin en contacte. La televisió i el cinema ja han visitat els paisatges de Discmón i han fet saber que la festa no ha acabat. Si això contribueix a mantenir viva la flama, endavant. Si això no passa, cap problema: amb orangutan exbibliotecari o sense ell, els prestatges –els propis o els de les llibreries- acullen llibres gens prohibits que no estan fermats amb cadenes i cadenats i que poden ser oberts i llegits sense por a patir els efectes d’un encanteri antic de què ni tan sols se’n pot pronunciar el nom. Discmón té les portes obertes a tothom que el vulgui recórrer i gaudir-lo amb una bona predisposició.

Qui ho faci no es podrà sostraure als efluvis màgics que emanen del recinte de la Universitat Invisible i és possible que, en una pàgina o una altra, enxampi el diàleg que han mantingut Terry Pratchett i la MORT que va crear quan els ha tocat fer honor a la cita obligatòria.

Abans d’enviar a la gent a descansar en pau, els catalans, quan algú passava avall, deien “al cel sigui”. En el cas de Pratchett, per una qüestió de respecte sentit, de justícia elemental i de bones intencions, cal desitjar-li una llarga i profitosa estada a Discmón.

Article publicat al suplement Cultura d’El Punt Avui el 20 de març del 2015: el punt avui.cat/El descriptor tendre

Llibres llegits d’aquest autor: El color de la magia; La luz fantástica; Ritos iguales; Mort; Rechicero; Brujerías; Pirómides; ¡Guardias! ¡Guardias!; Eric; Imágenes en acción; El segador; Brujas de viaje; Dioses menores; Lores y damas; Hombres de armas; Soul Music; Tiempos interesantes; Mascarada; Pies de barro; Papá Puerco; ¡Voto a Bríos!; El país del fin del mundo; Carpe Jugulum; El Quinto Elefante; La Verdad; Ladrón del tiempo; El último héroe; El Asombroso Mauricio y sus Roedores Sabios; Ronda de noche; Los Pequeños Hombres Libres; Regimiento monstruoso; Un sombrero lleno de cielo; Cartas en el asunto; ¡Zas!; La corona de hielo; Dinero a mansalva; El Atlético Invisible i Snuff.

El pes dels instints

La bèstia humana, Émile Zola. Traducció de Josep M. Muñoz Lloret. L’Avenç, 2014. Pàgines: 325.

la-bestia-humanaÉmile Zola se’l considera el pare del naturalisme, el corrent artístic que va posar el punt final a la correcció del sentiment romàntic que havia començat, en el seu moment, amb l’aparició del romanticisme.

Es fa difícil deslligar aquesta evolució del to cultural de l’evolució de la societat en què es produïa –l’europea-. La progressiva i irreversible implantació de les mecàniques socials de la industrialització va comportar la deshumanització de l’individu i, posteriorment, la de les masses. La persona passava a formar part de la màquina no com a senyora sinó com a peça d’un engranatge general que cada vegada necessitaria menys participació humana.

Aquesta pèrdua d’identitat, aquesta desvalorització dels valors i les capacitats del jo –individual i col·lectiu- que el romanticisme havia glossat amb tanta vehemència, no podia ser deixada de banda de cap de les maneres: la intel·lectualitat la plasmava amb el realisme, amb la descripció desapassionada dels fets que es produïen, amb voluntat notarial.

Amb Zola, el realisme se situa en el següent estadi de la seva evolució: a partir de la publicació de l’obra del francès, l’observació es fa científica i els fets apareixen acompanyats d’assaigs sobre els perquès que els motiven. Les persones passen a ser ratolins de laboratori i, també, éssers sense voluntat que es mouen com a conseqüència del sotmetiment a forces superiors que els tenen, ja de manera definitiva, molt poc en compte.

La bèstia humana, que apareix el 1890, 19 anys després que Zola hagués encetat el cicle novel·lístic Els Rougon-Macquart, és una mostra excelsa de la perfecció a què el seu creador havia conduït el moviment naturalista.

Els seus personatges responen, tots i sense excepcions, a la denúncia del títol de la novel·la, que cal no enllaçar erròniament amb només un dels caràcters que transiten sense consciència unes pàgines denses en què, com passa sempre en la bona literatura –tan cara de llegir avui en dia- té més importància allò que llisca sota les paraules escrites que no pas els mots que actuen com a continent.

Zola crea un laboratori narratiu amb dos pols de tensió dramàtica que funcionen per acció, l’un, i per omissió, l’altre.

Els personatges zolians, incapaços de transcendir la seva migradesa i castrats pel sotmetiment a unes regles socials de què no poden prescindir atesa la seva posició, baixa, en la jerarquia del poder, ignoren el poder de la consciència i es mouen en funció de l’instint animal que exigeix la satisfacció immediata d’allò que es pugui percebre com una necessitat o l’eliminació, fins i tot si el seny la demostra imprudent i desaconsellable, d’allò que es viu com una amenaça.

l_besti_humanZola és coherent en la seva proposta i banya bona part dels seus personatges en aquesta metzina que els condemna sense remei mentre els manté ignorants de les opcions que els podrien ser possibles.

De l’altra banda, per accentuar el patetisme dels seus personatges principals, la misèria que crida a la commiseració, l’autor treballa amb mà destra quan presenta els contrapunts: la bestialitat –en oposició a la racionalitat- la pateixen tan sols aquells a qui sotmet al càstig de la mirada científica. És ben diferent la caracterització amb què presenta els -pocs- personatges a què vol atribuir poder real. Aquests sí que són capaços de distanciar-se de la urgència del moment i aplicar a les seves decisions el poder que emana del càlcul de les estratègies.

I, presidint-ho tot, la referència constant a les màquines. Les locomotores, com a sinònim de progrés, constitueixen l’exemple perfecte de la màquina que avança amb la bellesa i la fredor de la tecnologia i que, metafòricament i literat, arrossega al darrere, sempre al darrere, els humans a que fa veure que serveix per emmascarar el fet que, en realitat, són els servidors, tan contents com enganyats.

La bèstia humana, anciana però no vella, manté encara avui en dia tot el seu poder. I fa pensar.

Article publicat al suplement Cultura d’El Punt Avui el 6 de març del 2015: el punt avui.cat/La bèstia humana