Vida d’un infant

Que tot sigui com no ha estat mai, Joachim Meyerhoff. Traducció de Joan Ferrarons i Carlota Gurt. Edicions 62, 2015. Pàgines: 339.

_quetotsigui_El Joachim Meyerhoff ha tingut la sort de poder viure -o la desgràcia d’haver de viure- una infantesa força allunyada dels paràmetres de la convencionalitat. En aquesta obra autobiogràfica, l’autor alemany repassa uns anys que el van tenir com a protagonista quasi absent: en va ser un testimoni distant, un actor esvaït.

El fet que el seu pare estigués a càrrec d’una institució dedicada al tractament de malalts mentals el va posar en contacte amb uns personatges que en pocs casos tracta fins al punt de poder-los qualificar de persones, d’individus. Amb tot, la relació hi és i això proporciona a aquell infant un despertar a la vida polièdric, incoherent, que ha de fer casar amb una altra realitat que també presenta dificultats pròpies: la familiar.

Així, Que tot sigui com no ha estat mai es presenta com una crònica notarial amb què l’autor fixa els seus records i amb què els comparteix amb qui la llegeixi.

La narració és tranquil·la, com pot pertocar a l’evocació de fets que han succeït, i té més d’exposició que d’explicació: hi ha un rosari de situacions que apareixen de manera ordenada però moltes d’elles no superen l’estadi del relats.

que-tot-siguiLa reflexió sobre el que es diu queda en mans de qui les coneix a través de la lletra impresa en una invitació implícita que, en segons quins moments, costa d’acceptar. La sinceritat de l’autor és evident: malgrat que és ell qui ha triat què explica i què deixa a la cambra fosca sense revelar, el seu text prové d’una transparència que, de tant en tant, es disfressa d’entotsolada i desdibuixa la línia invisible que facilita l’empatia entre el narrador i el receptor de la comunicació, la qual cosa demostra, potser, que els fets encara couen i no han aconseguit la distància que obre la porta a l’abstracció.

Article publicat al suplement Cultura d’El Punt Avui el 17 de gener del 2016: elpuntavui/Que tot sigui com no ha estat mai

Tot esperant la pel·lícula

La noia del tren, Paula Hawkins. Traducció d’Imma Falcó. La Campana, 2015. Pàgines: 461.

La-noia-del-trenComençar, comença bé. O no, potser no comença bé, però, com a mínim, cal admetre que durant un grapat de pàgines tens aquella esperança folla que aquesta sí, que aquesta novel·la t’obrirà la porta a la reconciliació amb la lectura de best-sellers i posarà en evidència tots i totes els i les truans i truanes de la cosa escrita que arriben als prestatges de les llibreries amb productes més lloats que el gol de Koeman a Wembley a la final de la Champions del 92. Però és que no. Sense remei de cap mena, a més a més.

La informació editorial fa saber que “abans de posar-se a escriure ficció, Paula Hawkins va fer de periodista durant quinze anys” i la Wikipedia –the English one-, que aquesta La noia del tren la va escriure durant sis mesos de dedicació completa. No cal dubtar ni de l’editorial ni de la Wikipedia però les preguntes que es pot fer tothom són: Quant de temps va dedicar a repassar-la? A repensar-la? A refer-la? A reescriure-la?

Un resposta possible per a totes és “cap”. No cal ser un elaborador de cànons de la literatura universal per poder-la donar, aquesta resposta: la novel·la ho demostra a partir del moment en què les incoherències i les ganes d’omplir pàgines fan rebentar unes costures que només s’han cosit amb fil d’embastar i a tocar de les quals encara es perceben els rastres del guix amb què s’ha tallat el patró.

La manca de confiança que exhibeix la Paula Hawkins en la seva obra la delata quan dedica uns quants passatges a explicar fil per randa, cap al final de la novel·la, tots els fets criminals que, presumptament, hauria d’haver estat suggerint a benefici del qui la llegeix amb una mica de ganes que algú en tragués l’entrellat sense haver de recórrer al llibre d’instruccions.

Mancats de solidesa, els seus personatges incorren en el pecat de ser incoherentment inestables i d’evolucionar en funció de les necessitats de l’escriptora, no de les de la trama. Així, l’interès que sí que desperten fins a un cert moment, el malbaraten en comportaments que, de tant mecànics, esdevenen més previsibles que l’arribada dels busos de Londres si se’n sap l’horari d’avantmà.

lanoiadeltrenD’altra banda, aquesta incoherència general, absolutament blasmable, que sobrevola La noia del tren posa en relleu, a més, l’absència d’una mínima tasca prèvia de documentació –cosa que hauria de ser de penal i expulsió o de penal i encarcerament per a una periodista que senti els colors de la professió-. Fer un retrat tan inexacte de la relació amb l’alcohol en el personatge a qui s’atorga el protagonisme és de targeta vermella. Per això, el personatge de la Rachel, si no fes riure, faria plorar –de com de malament l’han generat.

La noia del tren serà, de ben segur, un èxit als cinemes i/o a les pàgines de descàrregues: l’adaptació a la gran pantalla està en mans d’una sòlida Erin Cressida Wilson que ha fet coses interessants i que, en destriar el gra de la palla, permetrà un llargmetratge que no invocarà els escarafalls i esberlarà el mite que la pel·lícula sempre és més dolenta que la novel·la. En aquest cas, això és físicament i metafísica impossible.

Article publicat al suplement Cultura d’El Punt Avui el 13 de desembre del 2015: elpuntavui/La noia del tren

Novel·la negra blanca

El domador de lleons, Camilla Läckberg. Traducció de Meritxell Salvany. Amsterdam, 2015. Pàgines: 462.

CamillaCal reconèixer a la Camilla Läckberg la fidelitat a un estil força personal –el seu- que li permet combinar amb comoditat extrema les perifèries de gèneres narratius diferents i produir preteses aventuretes que, potser a causa de l’absència de reptes que presenten, gaudeixen del favor de quantitats ingents de lectors i lectores afamats de passatemps envernissats d’intel·lectualitat –o del que se suposa que sigui llegir un llibre en aquests dies en què superar amb comprensió demostrada qualsevol cosa escrita que tingui més de 140 caràcters ja habilita per a la candidatura a un premi Nobel.

La Läckberg, en aquesta nova edició del serial que té com a protagonistes l’Erica Falck i el sòmines del seu marit, el Patrick Hedström, insisteix en els dibuixos de traços esllavissats i colors esvaïts amb què en caracteritza les accions i els pensaments. De la resta de personatges, poca cosa més que accessoris de tercera, no paga la pena de parlar-ne.

Amarada de referències a situacions de tipus social pròpies de la novel·la rosa transvestides de transcendència amb disfressa i maquillatge del tot a cent, aquest El domador de lleons no deixa de ser un artifici trampós en què l’escriptora eximeix al públic d’esforç lector i li reclama que faci bones els seus enunciats perquè no està disposada a prendre’s la molèstia de demostrar-los amb coses tan ximples de fer en una novel·la com ara dotar els personatges d’un caràcter mínimament reconeixible com a possible o crear una ambientació general que situï qui la llegeix en una dimensió fictícia fora del context de la realitat física i mental immediata.

el-domador-de-lleonsQui prengui aquesta novel·la amb l’esperit de l’Eduard Manstisores podrà graduar-se amb nota en un màster de retallades i sortir-ne amb més aplaudiments que el Leatherface a La matança de Texas. La resta tindran garantides unes estones Tampax, que potser tampoc no passa res en aquest anar fent que és la vida, segons anotava el Josep Pla.

Article publicat al suplement Cultura d’El Punt Avui el 20 de març del 2015: el punt avui.cat/El domador de lleons

Llibres llegits d’aquesta autora: Crim en directe; L’ombra de la sirena.

Més de verins que de pistoles

Noves dames del crim, AA.DD. A cura d’Anna Maria Villalonga. Llibres del Delicte, 2015. Pàgines: 211.

noves_damesNoves dames del crim és el segon projecte que l’Anna Maria Villalonga du a les llibreries amb l’objectiu confessat de “reivindicar la narrativa breu” i per situar autores catalanes en la galàxia de la novel·la negra, un gènere les exigències del qual, en aquest cas, semblen satisfetes amb l’única condició que hi hagi un mort –o més d’un- pel mig.

En aquest fet sí que coincideixen les tretze autores que trenen trames de característiques força diferents, tot i que els verins semblen ser les armes d’elecció amb més protagonisme en detriment de les sofertes pistoles amb canons fumejants de tota la vida. Qui vulgui fer lectures del fet, endavant.

Noves dames del crim té als avantatges i els inconvenients dels reculls que emparenten autors –autores, en aquest cas- de personalitats diferents. Ha de ser la predilecció de qui llegeix la que dicti sentència sobre la manera de fer de cadascuna d’elles i la que estableixi si s’estima més una narrativa travada –com ara la que trobarà al Maestoso, rallentando de l’Anna Moner o les pinzellades expressionistes de l’Exòtika de la Isabel Franc, dos relats que, en anar l’un al darrere de l’altre, constitueixen un més que bon exemple de la disparitat que anima aquest recull.

noves-dames-del-crimCal, de totes totes, entomar la lectura amb un cert distanciament per permetre, precisament, que el relat que atrapa l’atenció obri la porta a l’afany, a l’interès, al gaudi i, si l’experiència ha estat grata, a la persecució d’altres títols de l’autora que, amb poques pàgines, ha estat capaç d’esperonar aquella ànsia devoradora que, al final, acaba sent l’única prova real que allò que es té entre mans batega amb força malgrat la condició d’inert fàcilment atribuïble a un plec de fulls plens de negre sobre blanc.

Article publicat al suplement Cultura d’El Punt Avui el 22 de novembre del 2015: elpuntavui.cat/Noves dames del crim

Vida feta amb retalls de vides

El carro de Selene, Llorenç Capellà. Editorial Meteora, 2014. Pàgines: 245.

el-carro-de-seleneEl carro de Selene, l’obra amb què Llorenç Capellà explica la història d’una fugida i una recerca constants, assoleix la categoria d’encanteri gràcies a la humanitat que vessa de cadascuna de les pàgines d’aquesta mostra de bona literatura.

L’autor proposa un viatge, una col·lecció de viatges, de fet, viscuts a partir de la referència d’un Nord tan fugisser que mereix ser considerat inexistent: el record de la germana que queda enrere quan el protagonista ha de travessar la primera de les seves fronteres és, a la vegada, la guia perenne que mantindrà en vida una part de la seva ànima.

El carro de Selene encaixa amb comoditat en els paràmetres de la novel·la coral: un protagonista que sovint tenyeix la seva existència i la seva presència amb els colors apagats de la casualitat trista és el magnífic fil conductor que permet passar revista a un seguit de conflictes bèl·lics que van marcar el segle XX de manera ineluctable. La novel·la, però, no té res a veure amb el gènere bèl·lic: és una exposició formidable de caràcters, de persones inventades que, gràcies a la destresa de l’autor a l’hora de presentar-les, superen en bona part dels casos les limitacions inherents a la bidimensionalitat.

Sense haver de recórrer a cap ni un dels artificis que fan llegívols els best-sellers, El ElcarrodeSelenecarro de Selene aconsegueix que costi molt deixar de llegir-lo: les històries planten els peus amb força i els personatges que les animen exigeixen amb intensitat que el seu cas particular sigui conegut i respectat.

La munió de caràcters amb què Capellà construeix aquesta seva novel·la esdevé ventall, catàleg, mostrari… No hi ha res a deixar de banda: ara una veu, ara l’altra, guiades per una redacció acurada i no exempta de ritme, apareixen per aportar el seu tros a una construcció que reclama, amb justícia, una atenció i una dedicació que reben constantment la seva justa recompensa.

 Article publicat al suplement Cultura d’El Punt Avui el 19 de juliol del 2015: elpuntavui.cat/El carro de Selene