Els temps que van ser

Històries de mar de la Costa Daurada i el Delta de l’Ebre, Ignasi Revés. Edicions Sidillà, 2015. Pàgines: 181.

hisoriesdemarHistòries de mar… és un d’aquells llibres d’aspecte inofensiu, magres de volum, que tenen el mal costum de passar desapercebuts si se’ls sotmet a una mirada distreta en un prestatge d’una llibreria. En aquest cas, deixar-lo enrere seria un error.

L’autor, l’Ignasi Revés, ha esmerçat temps i ganes a parlar amb persones, amb individus, amb gent que, al llarg de la seva vida, ha estat en contacte directe amb el mar –o amb la mar-. D’aquestes converses en surten apunts, petites cròniques, ressenyes, transcripcions. I d’elles, en surt un recull d’experiències que, aplegades, evoquen un món, una manera de viure, una manera de fer, que ja pertany al passat.

És, per tant, una proposta que té un què de melangiosa, un punt d’enyorança dels dies en què, malgrat les complexitats que sempre acompanyen aquesta cosa que es diu que és la vida, viure era més senzill: més coses a fer de veritat, menys coses a fer d’aquelles que enterboleixen el temps sense deixar cap altre pòsits que els maldecaps innecessaris.

És fàcil pensar que, en parlar de les coses del mar, de les coses de la pesca, aquest llibre tria els seus lectors. És fàcil pensar-ho, però, fer-ho és un error. Les converses provenen de la realitat viscuda i aporten les reflexions i els records dels que han viscut allò de què parlen. Així, aquest fet aporta la necessària dosi d’universalitat que fa que el llibre pugui temptar –i seduir- tothom: sense caure en les filosofades, la recerca del sentit de la vida és present en totes i  cadascuna de les seves pàgines: les anècdotes que s’hi expliquen, intensament humanes, són vehicles de luxe.

Històries-de-marI, encara, un valor afegit –pel qual no cal pagar impostos-: víctimes de la uniformitat del llenguatge que plana sobre el català, Històries de mar… fixa unes paraules i unes expressions que no acostumen a aparèixer en el món del negre sobre blanc tot i que són l’expressió més genuïna de la llengua viva.

Aquestes Històries de mar… val la pena conèixer-les i gaudir-les.

Article publicat al suplement Cultura d’El Punt Avui el 17 d’abril del 2016: Històries de mar de la Costa Daurada i el Delta de l’Ebre

Aproximació imprescindible

La quarta paret, Sorj Chalandon. Traducció de Josep Alemany. Edicions de 1984, 2015. Pàgines: 297.

laquartaparetA ulls de l’Occident que aprèn del món a través de la pantalla –sigui quina sigui la mida del giny-, hi ha situacions a l’Orient que ho són tot tret de comprensibles. La del Líban, el país de la ribera mediterrània que va ser considerat la Suïssa de l’Orient Mitjà, és paradigmàtica: la confluència de factors de mena diferent van transformar la pàtria de nacions diferents en un polvorí en què la música quotidiana la posen les armes i els plors.

A l’hora de immergir-se en l’assaig d’una explicació d’aquest conflicte –o potser en l’exposició del resultat d’una mirada acurada i reposada-, el periodista, corresponsal de guerra, autor de novel·les i membre de l’equip de la revista satírica Le Canard enchaîné Sorj Chalandon fa un salt valent i compromès.

La quarta paret és una novel·la en què es percep la humanitat de l’autor com a narrador, la dels personatges que crea i la de les idees que són subjacents en tot allò que s’explica.

El títol fa referència a la paret inexistent del teatre, la que tanca l’escenari i la que sempre ha de ser absent si es vol que l’espectacle tingui -sigui- públic. Tibant del fil, no hi ha cap obstacle a l’hora de pensar que aquesta quarta paret és el públic, que tanca l’escenari si assumeix, si entén, si combrega, si comparteix allò que es representa, allò que s’explica.

Aquesta La quarta paret no té sentit sense la comprensió de qui la llegeix: no és un títol per al divertiment, és un títol que busca el cos a cos i que repta a la densitat intel·lectual i emocional a l’hora de interrogar els personatges i demanar-los els perquès de la seva conducta.

La-quarta-paretLa capacitat de transmetre idees, el tremp narratiu, la serenitat del discurs, l’èxit a l’hora d’evitar prendre partit per alguna de les idees petites i a la d’acostar-se sense reserves a la multiculturalitat ben entesa i ben viscuda i la tendresa que sobrevola tot el text són els fonaments en què s’aixequen les tres parets que fan que La quarta paret de Sorj Chalandon sigui una chef d’œuvre imprescindible.

Article publicat al suplement Cultura d’El Punt Avui el 21 de febrer del 2016: elpuntavui/La quarta paret

La segona de Harry Hole

Escarabats, Jo Nesbø. Traducció de Meritxell Salvany. Proa, 2015. Pàgines: 460.

escarabatswEscarabats és la segona de les novel·les de Jo Nesbø que formen el cicle que té com a protagonista el detectiu Harry Hole, una figura que encarna el rol de l’antiheroi esquerp amb un costat fosc que el marca de manera inevitable.

En aquesta novel·la –i com en la resta de la saga-, l’autor fa anar dos jocs de cartes a l’hora de posar a prova la seva capacitat de seducció: d’una banda, hi ha la creació del personatge principal; de l’altra, hi ha la trama policial que desenvolupa.

Pel que fa a Harry Hole, aquest detectiu no pot defugir els límits del clixé a partir del qual està construït. El seu capteniment es mou en pràcticament tots els casos en el territori del previsible. No cal veure en això un defecte perquè Nesbø té un bon domini de l’art narrativa i no es permet el luxe de deixar la seva criatura de referència en mans de la deixadesa i el ridícul. En cert sentit, la coherència a l’hora de dibuixar i afinar els trets de Harry Hole poden servir, amb molta facilitat, per aconseguir la fidelitat de qui en fa coneixença.

Quant a la trama policial, l’acció té lloc a Tailàndia, la qual cosa permet afegir un punt d’exotisme als resultats de la línia de producció de la més que qüestionable factoria NNN (novel·la negra nòrdica) en què hi ha més fum que flames.

EscarabatsAl marge que el retrat de la societat tailandesa sigui més o menys encertat –que els conneisseurs viatjats dictaminin-, sí que és cert que tot el que té lloc en aquelles contrades –en la novel·la- es presenta amb l’aparença de la credibilitat –a fi de comptes, és ficció i per això té un marge-: la concatenació dels fets està ben travada; els girs són prou imprevistos com per a satisfer les expectatives i els personatges secundaris tenen una sòlida fortalesa que, en segons quins casos –el de la inspectora Crumley n’és un- té un punt d’excepcionalitat.

El però de tot plegat –petit, però existent- és que la combinació de tot plegat no és suficient a l’hora d’assenyalar Escarabats com a títol de referència: s’hi intueix –en les absències- una certa voluntat d’anar per feina que desllueix el resultat final.

Article publicat al suplement Cultura d’El Punt Avui el 21 de febrer del 2016: elpuntavui/Escarabats

Vida d’un infant

Que tot sigui com no ha estat mai, Joachim Meyerhoff. Traducció de Joan Ferrarons i Carlota Gurt. Edicions 62, 2015. Pàgines: 339.

_quetotsigui_El Joachim Meyerhoff ha tingut la sort de poder viure -o la desgràcia d’haver de viure- una infantesa força allunyada dels paràmetres de la convencionalitat. En aquesta obra autobiogràfica, l’autor alemany repassa uns anys que el van tenir com a protagonista quasi absent: en va ser un testimoni distant, un actor esvaït.

El fet que el seu pare estigués a càrrec d’una institució dedicada al tractament de malalts mentals el va posar en contacte amb uns personatges que en pocs casos tracta fins al punt de poder-los qualificar de persones, d’individus. Amb tot, la relació hi és i això proporciona a aquell infant un despertar a la vida polièdric, incoherent, que ha de fer casar amb una altra realitat que també presenta dificultats pròpies: la familiar.

Així, Que tot sigui com no ha estat mai es presenta com una crònica notarial amb què l’autor fixa els seus records i amb què els comparteix amb qui la llegeixi.

La narració és tranquil·la, com pot pertocar a l’evocació de fets que han succeït, i té més d’exposició que d’explicació: hi ha un rosari de situacions que apareixen de manera ordenada però moltes d’elles no superen l’estadi del relats.

que-tot-siguiLa reflexió sobre el que es diu queda en mans de qui les coneix a través de la lletra impresa en una invitació implícita que, en segons quins moments, costa d’acceptar. La sinceritat de l’autor és evident: malgrat que és ell qui ha triat què explica i què deixa a la cambra fosca sense revelar, el seu text prové d’una transparència que, de tant en tant, es disfressa d’entotsolada i desdibuixa la línia invisible que facilita l’empatia entre el narrador i el receptor de la comunicació, la qual cosa demostra, potser, que els fets encara couen i no han aconseguit la distància que obre la porta a l’abstracció.

Article publicat al suplement Cultura d’El Punt Avui el 17 de gener del 2016: elpuntavui/Que tot sigui com no ha estat mai