De canons i fogons

Pólvora i canyella, Eli Brown. Traducció de Xavier Pàmies. La Campana, 2016. Pàgines: 509.

Esmentar la pirateria desencadena, amb les excepcions que es vulgui, un doll d’imatges que quasi segur que provindran del món del cinema i que variaran en funció de l’edat de qui les evoqui –amb l’Errol Flynn com a referent ancià i el Johnny Keith Richards Depp com a exponent més recent-. Tant fa: vaixells de fusta, veles, canons, cordam, persecucions, espases i coltells, batalles navals, tresors… La coincidència és absoluta.

Esmentar la cuina ja té un què de més arriscat –quant a imatges emmagatzemades- però també provoca ecos.

Posar un cuiner a fer de pirata és una tombarella literària que l’Eli Brown desenvolupa amb mestratge i precisió en recórrer a una fórmula provada a bastament en el món de la literatura: el de l’innocent que es veu immers en un món que li és aliè però en el que intenta produir-se amb eficiència.

Qui vulgui podrà trobar, a Pólvora i canyella, unes brises lleugeres que li duran aromes de Les aventures del bon soldat Švejk del Jaroslav Hašek; d’Una conxorxa d’enzes, de John Kennedy Toole, i, també, de La festa, de Blake Edwards, que Peter Sellers va inscriure com a clàssic a la història del cinema.

L’Eli Brown presenta una bona història. I la presenta bé.

Un cuiner, l’Owen Wedgwood, mena una vida raonablement feliç al servei d’un lord anglès que li deixa marge en afers de plats i cassoles fins que una colla de pirates assalten la casa i se l’enduen a bord del vaixell amb què vagaregen pels mars mentre fan la punyeta a una companyia britànica que s’enriqueix gràcies al comerç d’opi.

Com passa a Les mil i una nits,  el cuiner ha de donar bona resposta si no vol que li facin la pell: la capitana del vaixell, la progressivament engrescadora Hannah Mabbot, el manté en vida només si cada diumenge ell és capaç de posar-li a taula un plat digne d’una emperadriu.

Després –lògicament: el llibre té poc més de 500 pàgines-, tot es va embolicant fins que fa fort.

L’autor ven la novel·la pàgina a pàgina amb molta destresa: les referències a la navegació són del tot versemblants i delaten o bé una molt bona documentació o bé un cert coneixement de la matèria; l’ambientació històrica apareix com a creïble i les receptes fan venir ganes de remenar els prestatges de la cuina i, eventualment, aconsegueixen provocar una certa salivera quan entren en la fase en què se’n descriuen els resultats.

Els accessoris, que són importants en aquesta proposta, compleixen la seva funció a la perfecció i generen un escenari sòlid en què l’habilitat redactora de l’Eli Brown es manifesta amb encara més intensitat: els seus personatges creixen pràcticament cada vegada que apareixen: es fan més densos; es fan més complexos i inabastables; obren perspectives d’interpretació sobre d’altres personatges i s’humanitzen amb claredat.

Lluny dels textos –malauradament, cada vegada més freqüents- en què els tarannàs dels protagonistes fan més voltes que un penell en un dia de tempesta, Pólvora i canyella permet assaborir el regust de la bona literatura, aquella que segueix fil per randa el procediment de qui li agrada cuinar: triar la recepta; aconseguir ingredients de qualitat; preparar-los sense pressa; posar-los a coure quan  toca; combinar-los en el moment adient i assumir que un bon plat demana temps abans de dur-lo a taula.

Article publicat al suplement Cultura d’El Punt Avui el 21 de maig del 2017: elpuntavui/Pólvora i canyella

Una vida d’una època

Tu no ets una mare com les altres, Angelika Schrobsdorff. Traducció d’Albert Vitó i Godina. La Campana, 2016. Pàgines: 605.

Si hi ha textos en què l’abisme que separa el continent i el contingut és infranquejable, el relat que signa l’Angelika Schrobsdorff els ha de fer companyia. Aquesta asseveració no té voluntat d’assignar demèrits: és una constatació que deixa la porta oberta a la possibilitat que la signatària d’aquesta crònica d’una vida i una època hagi fet, més que deliberadament, un pas enrere per aportar la màxima puresa possible al relat d’uns fets que la seva condició de quasi autobiogràfics potser hauria fet difícil de gestionar sense caure en el patetisme de l’exhibicionisme de les emocions pròpies, una pràctica en què les possibilitats de situar-se en el camp del ridícul són massa fenomenals com per a ser obviades.

La decisió de fer una narració plana fa inútil l’intent de valorar les característiques del continent més enllà de deixar constància de les aportacions que arriben al paper gràcies al que es percep que ha estat un treball eficaç en la recerca d’informació.

Aquesta meticulositat científica –que fa més que difícil  evitar de caure en el tòpic atesa la nacionalitat de l’autora, que és declara alemanya- és una més que bona eina a l’hora de presentar el contingut d’un títol que no enganya: Tu no ets una mare com les altres presenta a qui el llegeix un personatge excepcional, el de l’Else Kirschner, una dona jueva que té la sort i la dissort de viure dos períodes molt intensos de l’Alemanya del segle passat: els bojos anys 20, que van tenir una presència forta en les terres germàniques i van ser plasmats gràcies a moviments artístics com ara l’expressionisme, i els sinistres anys 30, en què la puixança del nazisme va convertir la follia en llei i la misèria humana en norma de la quotidianitat.

L’Else no vol evitar els plaers de la bona vida i no pot evitar les amargors dels temps torturats.

El relat de la seva vida, que veu la llum a través de les paraules d’una de les seves filles, il·lumina dos camins.

D’una banda, hi ha el camí obvi, el dels fets que duen el nom de la dona protagonista. El seu tarannà és prou peculiar com per a no necessitar companys de viatge a l’hora de despertar interès. Veure com evoluciona el seu pensament; intentar entendre el perquè del seu capteniment, de les seves reaccions; situar-la en un context familiar en una època determinada… entendre, en el fons, quines són les presons d’un esperit que es vol lliure és un exercici fascinant a què es convida a qui llegeix Tu no ets una mare com les altres.

­­De l’altra, hi ha el cens d’unes èpoques estranyes: el poble que se sent orgullós dels seus grans noms de la Cultura –filòsofs, músics, poetes, escriptor, dramaturgs, cineastes…- és el mateix que és capaç de donar suport a una colla de trepes sectaris que imposen el terror mentre solen Europa i miren d’exterminar tothom que consideren inferior.

Tu no ets una mare com les altres fa conviure la persona i la societat en què es produeix i és el relat d’aquesta convivència –i els contrastos que se’n deriven- el que fa valuosa la feina de la cronista: paradoxalment, l’absència d’emoció en l’homenatge a la mare li atorga la màxima vàlua possible.

Article publicat al suplement Cultura d’El Punt Avui el 19 de març del 2017: elpuntavui/Tu no ets una mare com les altres

L’encert en la tria

Els millors relats de Roald Dahl, Roald Dahl. Traducció de Ferran Ràfols Gesa. Sembra Llibres, 2017. Pàgines: 237.

roalddahlRoald Dahl necessita i no necessita presentació. Per a una part de la població, aquest autor de nom quasi cacofònic és una referència per tot el que va fer en l’àmbit de la ficció; per a una altra, segurament força més voluminosa, cal pensar que seria una sorpresa saber el nom del pare dels gremlins; del de la fàbrica de xocolata del Willy Wonka; del d’alguns dels telefilms que han fet fortuna a l’empara de l’Alfred Hitchcock i del film de James Bond Només es viu dues vegades, entre molts d’altres, com s’acostuma a dir.

La diversitat que delaten els seus crèdits artístics ajuda a fer-se una idea de la mena de personalitat que devia tenir aquest descendent de noruecs que va tenir l’oportunitat de viure en primera persona una vida d’aquelles que te l’expliquen i no te la creus.

Transvasador magnífic, Dahl va dur parts de la seva vida a la seva literatura i va completar les aportacions biogràfiques amb propostes en què, amb força humor negre i una notable però no sempre perceptible dosi de tendresa, allargassa les seves especulacions sobre la condició humana, sobretot en el sector dels defectes més comuns.

Qui conegui les seves creacions,  les ha d’haver gaudides. Qui no les coneix, que les consideri una assignatura pendent de les que no s’aproven gràcies a la misericòrdia de l’examinador. Roald Dahl és un must read indiscutible.

Per tot això, ha de ser fàcil entendre la complexitat de fer una tria que reflecteixi amb dignitat el món dahlià i la quasi impossible possibilitat de generar unanimitat sense fissures en relació al resultat.

els-millors-relats-de-roald-dahlDes d’aquest pressupost, Els millors relats de Roald Dahl pot ser discutible, però té una base sòlida que treballa a favor de la seva credibilitat. La peça més antiga d’entre les que conformen el recull data del 1945; la més moderna, del 1980. Un període de 35 anys, doncs, cobert amb una selecció que sí que posa en contacte al lector amb una tria significativa: qui la llegeixi, entendrà els fonaments de l’obra de Dahl i n’apreciarà els seus trets més significatius –en el benentès que un tast només un tast per més bon regust que deixi en el paladar.

Article publicat al suplement Cultura d’El Punt Avui el 22 de gener del 2017: elpuntavui/Els millors relats de Roald Dahl

Enyor d’una època daurada

Nick Hornby, Funny Girl. Traducció de Dolors Udina. Anagrama, 2016.

funny_girlLa televisió pública anglesa, la BBC, ha aconseguit el que probablement no ha aconseguit cap altra televisió pública del món: mantenir la complicitat amb els seus. Ni aquest és el lloc ni aquest és el moment de glossar el perquè, però ho ha aconseguit. Aquesta Funny Girl, indirectament, n’és una prova: la història que s’hi explica no hauria pogut tenir lloc sinó hi hagués hagut, en el moment en què se situa l’acció principal, una aliança quasi perfecta entre una proposta comunicativa i la societat per i per a la qual s’elaborava.

La novel·la de Nick Hornby atorga el protagonisme a una noia de províncies a qui fa triomfar en el món de les comèdies televisives britàniques d’una dècada, la dels seixantes, en què la generació dels joves postSegona Guerra Mundial començaven a trencar els motlles que els tenallaven.

Així, Funny Girl aconsegueix fer conviure els nous models vitals –personificats en els protagonistes principals- amb els costums esclerotitzats -que condicionen els fets que s’exposen.

Aquesta contraposició està resolta amb solvència i permet pensar que bona part de la novel·la –escrita amb destresa i que mostra símptomes de convicció sòlida en el discurs de fons- té més a veure amb el cor de l’autor més que no pas amb el seu cap.

Els personatges, versemblants malgrat les lleus estereotipacions a què són sotmesos, capten l’atenció perquè són capaços de reflectir amb senzillesa les complexitats de la condició humana: aquest és un dels atractius de la novel·la.

funny-girlCal afegir-hi el coneixement de l’època de què es parla –la de la infantesa de l’autor- i del funcionament del món televisiu d’aquells moments, en què, malgrat tots els malgrats, encara hi havia lloc per a la innocència: aquesta Funny Girl no podria ser escrita de la mateixa manera en el context de la televisió d’avui en dia.

Potser això –el canvi que ha dut el pas del temps- és el que intenta reflectir Hornby en els últims compassos de la novel·la, que són perfectament estalviables i que desinflen innecessàriament unes pàgines precedents raonablement recomanables.

Article publicat al suplement Cultura d’El Punt Avui el 18 de desembre del 2016: elpuntavui/Funny Girl

Un santjordi pacífic

Res no és perfecte a Hawaii, Màrius Serra. Editorial Proa, 2016. Pàgines: 475.

resnoesperfecteLa celebració de Sant Jordi a Catalunya, en el seu aspecte de llibre+rosa, subsector llibre, fa temps que provoca una mena d’apocalipsi zombi que té com a protagonistes els autors mediàtics que empren els llibres ídem com a armes llancívoles destinades a fer forat –una mica literalment- en la butxaca de l’adquiridor desprevingut que, com que arreplega allò que li han venut els antigament coneguts com a mass-media, es mereix tot el que li pugui arribar a passar –en el cas que, a més de satisfer escrupolosament les exigències de la nostrada tradició,  decideixi fer un pas més enllà i arribar fins i tot a l’extrem de dedicar-se a la lectura.

Res no és perfecte a Hawaii –que comparteix amb altres best-sellers catalans el fet d’haver nascut les setmanes prèvies a un 23 d’abril- té com a autor un Màrius Serra a qui es fa difícil situar lluny dels jocs amb les paraules en què ha fonamentat la projecció de la seva imatge pública.

Val a dir que la temença que aquesta novel·la d’acció lleugereta –lleugereta la novel·la i lleugereta l’acció- es presenti al seu públic prenyada i farcida de jocs de paraules d’aquells que tan agraden a les tietes, per bé que fonamentada, no passa de l’estadi de l’aprensió. En aquest sentit, sí que queda clar que l’autor ha deixat de banda el que potser, per a d’altres, hauria estat una temptació de connotacions oscarwildianes.

Res no és perfecte a Hawaii segueix una mica a empentes i una mica a rodolons aquell principi narratiu que té el seu zenit en la màxima “embolica que fa fort”. Per això, presenta com a elements a tenir en compte una mort col·lectiva; un periodista una mica de pa sucat amb oli; altres periodistes més canyeros; una família catalana que passa uns dies a un dels paradisos més coneguts del Pacífic; un personatge històric de connotacions mítiques –el capità James Cook- i un penques que ha fet fortuna amb la versió paulocoelhiana del ball propi de la cultura polinèsia, entre d’altres.

Amb tot això, Serra va fent avançar la novel·la amb la presentació de les fases amb què evolucionen les relacions entre els diferents personatges sense que, en cap moment, acabi de quedar clar de tot quin és el fil principal i, per extensió, quin és el to que vol que defineixi la seva creació.

mariushawaiL’estratègia del joc de l’oca presideix els saltirons que fa Res no és perfecte a Hawaii en un joc de cames en què, en alguns casos, el peu rellisca i la patacada que en resulta deixa fils quasi oberts que queden tancats de manera malforjada quan perden la seva utilitat.

No hi ha res, en aquesta novel·la, que molesti especialment o que generi incomoditats irresolubles: els girs argumentals són suaus i en cap cas hi ha el perill que el vehicle perdi el contacte amb el terra. Per això, avança amb tranquil·litat en aquest anar fent tan característic de la mena de gènere narratiu que encaixa amb les bondats de les compreses femenines que no es mouen, no traspuen, no es perceben, no molesten i, si cal, permeten anar a cavall.

Potser promet més del que ofereix –especialment si qui l’ha de llegir s’ha empassat la vibrant descripció que se’n fa en el text de la contracoberta- però no decep en la seva missió de contribuir a incrementar el catàleg de títols associats a la lectura senzilla, la que permet cremar unes hores de temps sense aconseguir un estat de mala consciència associat al malbaratament de moments vitals d’aquells que es diu que, un cop ja han passat, no tornen a estar mai més a disposició de qui ha tingut l’oportunitat de gaudir-los amb intensitat memorable.

Article publicat al suplement Cultura d’El Punt Avui el 21 d’agost del 2016: elpuntavui/Res no és perfecte a Hawaii