Un santjordi pacífic

Res no és perfecte a Hawaii, Màrius Serra. Editorial Proa, 2016. Pàgines: 475.

resnoesperfecteLa celebració de Sant Jordi a Catalunya, en el seu aspecte de llibre+rosa, subsector llibre, fa temps que provoca una mena d’apocalipsi zombi que té com a protagonistes els autors mediàtics que empren els llibres ídem com a armes llancívoles destinades a fer forat –una mica literalment- en la butxaca de l’adquiridor desprevingut que, com que arreplega allò que li han venut els antigament coneguts com a mass-media, es mereix tot el que li pugui arribar a passar –en el cas que, a més de satisfer escrupolosament les exigències de la nostrada tradició,  decideixi fer un pas més enllà i arribar fins i tot a l’extrem de dedicar-se a la lectura.

Res no és perfecte a Hawaii –que comparteix amb altres best-sellers catalans el fet d’haver nascut les setmanes prèvies a un 23 d’abril- té com a autor un Màrius Serra a qui es fa difícil situar lluny dels jocs amb les paraules en què ha fonamentat la projecció de la seva imatge pública.

Val a dir que la temença que aquesta novel·la d’acció lleugereta –lleugereta la novel·la i lleugereta l’acció- es presenti al seu públic prenyada i farcida de jocs de paraules d’aquells que tan agraden a les tietes, per bé que fonamentada, no passa de l’estadi de l’aprensió. En aquest sentit, sí que queda clar que l’autor ha deixat de banda el que potser, per a d’altres, hauria estat una temptació de connotacions oscarwildianes.

Res no és perfecte a Hawaii segueix una mica a empentes i una mica a rodolons aquell principi narratiu que té el seu zenit en la màxima “embolica que fa fort”. Per això, presenta com a elements a tenir en compte una mort col·lectiva; un periodista una mica de pa sucat amb oli; altres periodistes més canyeros; una família catalana que passa uns dies a un dels paradisos més coneguts del Pacífic; un personatge històric de connotacions mítiques –el capità James Cook- i un penques que ha fet fortuna amb la versió paulocoelhiana del ball propi de la cultura polinèsia, entre d’altres.

Amb tot això, Serra va fent avançar la novel·la amb la presentació de les fases amb què evolucionen les relacions entre els diferents personatges sense que, en cap moment, acabi de quedar clar de tot quin és el fil principal i, per extensió, quin és el to que vol que defineixi la seva creació.

mariushawaiL’estratègia del joc de l’oca presideix els saltirons que fa Res no és perfecte a Hawaii en un joc de cames en què, en alguns casos, el peu rellisca i la patacada que en resulta deixa fils quasi oberts que queden tancats de manera malforjada quan perden la seva utilitat.

No hi ha res, en aquesta novel·la, que molesti especialment o que generi incomoditats irresolubles: els girs argumentals són suaus i en cap cas hi ha el perill que el vehicle perdi el contacte amb el terra. Per això, avança amb tranquil·litat en aquest anar fent tan característic de la mena de gènere narratiu que encaixa amb les bondats de les compreses femenines que no es mouen, no traspuen, no es perceben, no molesten i, si cal, permeten anar a cavall.

Potser promet més del que ofereix –especialment si qui l’ha de llegir s’ha empassat la vibrant descripció que se’n fa en el text de la contracoberta- però no decep en la seva missió de contribuir a incrementar el catàleg de títols associats a la lectura senzilla, la que permet cremar unes hores de temps sense aconseguir un estat de mala consciència associat al malbaratament de moments vitals d’aquells que es diu que, un cop ja han passat, no tornen a estar mai més a disposició de qui ha tingut l’oportunitat de gaudir-los amb intensitat memorable.

Article publicat al suplement Cultura d’El Punt Avui el 21 d’agost del 2016: elpuntavui/Res no és perfecte a Hawaii

Pel broc (molt i molt) gros

Infidels a la pàtria, Jordi Panyella. Capital Books, 2016. Pàgines: 364.

fidels_a_la_patriaInfidels a la pàtria, de voluntat humorística, és pot definir pel que no és i, també, pel que sí que és.

Tot i que la protagonitzen polítics, no és una comèdia sobre política. Tot que hi ha embolics, no és una comèdia d’embolics. Tot i que s’esmenten fets d’una realitat actual, la catalana, no és una comèdia sobre l’actualitat –la de Catalunya.

Infidels a la pàtria tampoc entraria ni amb comoditat ni amb l’ús d’un martell pneumàtic en els canons de l’humor intel·lectual. Tampoc seria útil a l’hora de fer-se una idea de com funciona un diari. I possiblement tampoc seria la pedra Rosetta que permetés entendre els mecanismes de la política real.

Des d’un altre punt de vista, com a novel·la eròtica, Infidels a la pàtria faria figa –en el sentit metafòric de l’expressió- i aquells i aquelles que ja no necessiten tutorials per executar les propostes acrobàtiques del Kamasutra no hi trobaran passatges que els obrin la porta a noves proeses físico-amatòries.

Tot el que Infidels a la pàtria no és no juga pas a la seva contra perquè la novel·la amb què el periodista Jordi Panyella deixa de banda els llibres de reportatges –ni que sigui conjunturalment- té entitat pròpia.

L’autor de Fèlix Millet, el gran impostor (2012) i de Salvador Puig Antich, cas obert (2014) canvia completament de registre en aquesta seva estrena en el món de la ficció, que ja se sap que és menys estranya que la realitat. Per això, comptat i debatut, Infidels a la pàtria és, si fa no va, una revisitació de l’esquema clàssic dels contes en què cal la participació d’un príncep blau i una noia que ha de ser necessàriament una mica bleda per tal que tot acabi com ha d’acabar, amb un final feliç aparellat a l’ideari de Walt Disney, no pas al de les influències de la globalització concretada en la lliure circulació de les persones provinents d’una part determinada de l’Àsia.

I si bé és cert que Panyella ha escrit un conte, també ho és que ha posat la màquina de fabular al límit de les revolucions i n’ha mantingut l’agulla indicadora incrustada a la zona vermella.

A priori, l’especulació provocada per la informació de la coberta i la contracoberta fa pensar que Infidels a la pàtria és el resultat de mesclar el submarí a les estovalles que va idear el Joan Barril, (a.c.s.) i l’amant bilingüe que va elaborar el Juan Marsé, però la realitat escrita esbudella l’especulació.

InfidelspetitEls protagonistes de la novel·la són l’Ernest Audaç, president de Catalunya i posseïdor d’un entrecuix que més que el corn de l’abundància sembla un ramat de nyus del Serengeti de l’abundància i la Carmela Ramírez, que hom no es pot estar d’imaginar com una mena de Frankensteina elaborada a base d’Inés Arrimadas, Alícia Sánchez Camacho i una exuberant garota brasilera amb capacitat de provocar torsions del coll del nivell “nena de l’Exorcista plus”. Ell vindria a ser el príncep blau i ella, la noia toia.

Infidels a la pàtria és, bàsicament, el relat de l’evolució de la història de tots dos basada en la seva capacitat d’exercir un coneixement mutu profund i exhaustiu –en el sentit bíblic de l’expressió.

La seva història l’amaneixen personatges col·laterals que pateixen, en bona part dels casos, els danys que els pertoquen atesa la seva condició.

I, amb tot això, l’autor elabora una òpera bufa hiperbòlica, desmesurada, irreal, exagerada, impossible, descordada i poca-solta en què el que mana de veritat és l’animus iocandi. No pot ser llegida de cap altra manera perquè, com la cèlebre prova del cotó, l’autor no enganya amb el seu text.

Article publicat al suplement Cultura d’El Punt Avui el 19 de juny del 2016: elpuntavui/Infidels a la pàtria

La Lluna (XVII)

full_moon

El cercle ha estat vist, sovint, com una mostra de perfecció. Res és perfecte -la perfecció és imperfecta en la seva inhumanitat- però, sovint, o potser no, només de tant en tant, paga la pena de fer veure que no s’ha vist el que s’ha vist i de fer -fer-se- creure que, potser sí, tot i que distant i inabastable, potser sí que hi ha quelcom que…

(20 de juny del 2016: la nit del solstici que marca l’arrencada de l’estiu)

Assaig sobre la violència

Camins sense retorn, Josep Masanés. Llibres del Delicte, 2015. Pàgines: 153.

camins_sense_retornNovel·la curta i intensa, de capítols breus, trenada sense guarniments, Camins sense retorn proposa un assaig sobre la manifestació de la violència quan aquesta qualitat que està a l’abast de tots els éssers humans es posa al servei de la supervivència.

Masanés fa protagonista d’aquesta història un personatge a què aviat, des de la primera pàgina, a través d’una descripció física escassa, situa en la categoria dels antiherois: la referència als “ulls negres petits i molt propers” fixen Willie Tibbets en la categoria dels éssers humans més propers a la seva part animal que no pas a la intel·lectual.

L’autor no perd el temps –ni el fa perdre a qui el llegeix- amb recorreguts místics pels viaranys de la reflexió afectada. Més aviat al contrari: Camins sense retorn podria qualificar-se sense gaire problemes com a novel·la d’acció perquè això és el que presenten unes pàgines que llisquen amb comoditat a mesura que la proposta que acullen pren forma de manera gradual.

Les frases curtes i les descripcions cantelludes ajuden a conjuminar l’harmonia que s’estableix entre el fons i la forma d’aquesta narració que no assoleix el cim del seu enunciat ocult fins, exactament, l’última de les seves pàgines, que atorga al conjunt un sentit d’universalitat que ja s’entrellucava en fer l’abstracció de les accions relatades.

Camins-sense-retornQue el protagonista sigui un jove irlandès no és obstacle per a la versemblança de la proposta i el fet que part de l’acció transcorri a la Menorca que es disputaven els exèrcits de les monarquies europees de finals del segle XVIII afegeix una proximitat geogràfica que no destorba però que no cal qualificar com a imprescindible: posar en joc l’economia del llenguatge per glossar un acte de supervivència atiat per la pobresa permet generar un missatge que està a l’abast de tothom més enllà de llengües i fronteres.

Article publicat al suplement Cultura d’El Punt Avui el 15 de maig del 2016: elpuntavui/Camins sense retorn