Ales per a una passió

A cielo abierto, Antonio Iturbe. Seix Barral, 2017. Pàgines: 622.

La passió està associada etimològicament al patiment des de la gènesi del mot: les connotacions religioses de la paraula reblen el clau i fixen una idea en l’imaginari col·lectiu. Sovint es qualifica una persona com a apassionada amb la voluntat de tenyir amb matisos positius un comportament abrandat, obsessiu, poc reflexiu… Es descriu el continent i es deixa de banda el contingut, s’etiqueta el que es veu i s’ignora allò que s’està etiquetant. És el mètode habitual –perquè no demana esforç.

Antonio Iturbe pren l’altre camí quan novel·la la biografia d’Antoine de Saint-Exupéry, l’autor del fascinant i mil cops llegible El petit príncep. Es pot considerar que tothom ho sap, això. Filant una mica més prim, potser n’hi ha que saben que la seva mort roman inexplicada: va desaparèixer sense deixar cap mena de rastre mentre volava. Més enllà d’això, el desert del coneixement.

L’autor d’A cielo abierto tanca aquesta ferida amb una obra extensa que repassa la vida del pilot i escriptor francès que va consagrar la seva vida a conquerir l’inconquerible: l’aire.

Hi ha, en tots els passatges de l’obra, una tendresa extrema que abasta el protagonista i els seus companys d’ales, personatges reals a què també se sotmet al sedàs de la ficció que ajuda a fer entendre no només els caràcters d’unes persones que van establir fites allà on res hi pot haver sinó també d’una època que és del tot irrepetible: la del pionerisme en el cel.

Hauria estat senzill caure en l’hagiografia: qui se n’hauria queixat? Això, però, hauria llastat el projecte: transmetre l’admiració per les proeses dutes a terme per herois immaculats no ajuda a la credibilitat. És més difícil, i A cielo abierto ho aconsegueix, glossar tasques hercúlies mentre s’esquitxa els protagonistes amb el fang de la terrestritat. Així, la gana, la pobresa, els patiments que provoca la guerra, la desesperança, les desil·lusions… se les tenen amb les ànsies desmesurades d’emprendre el vol –en el sentit literal de l’expressió- gràcies a un equilibri subtil que es manté al llarg de la redacció.

L’autor no malbarata paper a l’hora d’empantanegar-se en descripcions preciosistes o en interpretacions barates de la psicologia dels que du a la primera línia de l’acció: en descriu les accions i n’apunta les causes per llançar les bombes emocionals que qui el llegeix ha de fer esclatar en el seu propi cap.

Una ambientació concisa obliga a la complicitat durant la lectura i aporta una economia expressiva que es desvela útil cada vegada que arriba al davant dels ulls un fet desconegut o insospitat o desmesurat o entendridor.

Aquesta expressió directa, a més, ajuda de manera decisiva al manteniment del ritme narratiu: hi ha moltes coses a explicar perquè el conegudíssim Saint-Exupéry és un gran desconegut i aquest homenatge escrit ha de fer molta feina per exposar la grandesa d’un esperit que el va tenallar amb la coherència i el va dur a recórrer camins imprevisibles de destinació incerta i, en el cas del seu últim trajecte, el que no hauria fet si abans no hagués fet tot els que el van precedir sense mesurar-ne les conseqüències, desconeguda.

Article publicat al suplement Cultura d’El Punt Avui el 20 d’agost del 2017: elpuntavui/A cielo abierto

Anuncis

L’ànima en el cap

Les defenses, Gabi Martínez. Traducció d’Albert Torrescasana. Catedral, 2017. Pàgines: 521.

L’autor de Les defenses, Gabi Martínez, té experiència en la literatura de viatges: un cop llegida la seva obra més recent, el pòsit de la seva trajectòria es demostra útil en extrem.

Les defenses és la crònica del seguit de viatges -entesos en el sentit de desplaçament- que tenen lloc gràcies o a causa del protagonista, el neuròleg Camilo Escobedo –alter ego ficcionat del neuròleg Domingo Escudero.

La proposta del Gabi Martínez no és una novel·la en el sentit estricte de l’expressió, tot i que inclou un començament, un nus i un desenllaç. De fet, n’inclou uns quants, de començaments, de nusos i de desenllaços.

Hi ha la trama emocional que afecta a la persona; hi ha la trama sentimental que relaciona el protagonista amb la seva família; hi ha la trama descriptiva que segueix l’evolució professional del neuròleg i hi ha la trama social que situa la resta d’històries en un context històric en què el temps marca el compàs de la política i les seves manifestacions.

Les defenses permet caure en la temptació de deixar de banda la cosa escrita per capbussar-se amb afany i sense aturador en tot el que proposa a partir de la malaltia que afecta el protagonista amb voluntat de quinta essència de la paradoxa: la malaltia que afecta al protagonista obre la porta a un seguit de reflexions que es fa més que difícil deixar de banda.

A fi de comptes, en aliar-se el Domingo Escudero i el Gabi Martínez per parlar de les malures que afecten el cap, no fan altra cosa que obrir una caixa de Pandora que deixa qui la pateix –voluntàriament o sense voler- absolutament desarmat. És tan intensa, l’expressió escrita, que, de tant en tant, obliga a deixar de llegir mentre es respira en calma, s’endrecen les idees i es mira de pair el que la vista acaba d’ingerir.

La temptació de lliurar-se a l’empatia extrema amb el protagonista és present tothora: és per això que cal retre honors a l’honestedat de la tàndem responsable de Les defenses: lluny de l’hagiografia, les ombres apareixen amb tanta intensitat com les llums. El resultat de l’exposició, que combina matisos i contrastos, és un relat amarat d’una humanitat extrema que afectarà tothom que tingui l’empatia activa en el seu repertori emocional.

La història que s’explica és potent. En bona part, aquesta potència cal buscar-la en la destresa de l’autor. El Gabi Martínez posa en joc una tensió difícil de mantenir constant entre els fets que narra i tot el que envolta aquests fets. El distanciament deliberat funciona a la perfecció i atorga interès: qui no es resisteix a furgar en la vida dels altres a través d’un espiell?

La seva escriptura és directa, amb un punt de voluntat fotogràfica que esdevé valuosa a l’hora de fixar fets, sentiments, sensacions, opinions. L’absència de sucre tempra Les defenses, la situa en el punt de cocció correcta, l’erigeix com a referència i permet la intensitat de les preguntes que encara queden un cop ja se saben totes les respostes.

Article publicat al suplement Cultura d’El Punt Avui el 16 de juliol del 2017: elpuntavui/Les defenses

De canons i fogons

Pólvora i canyella, Eli Brown. Traducció de Xavier Pàmies. La Campana, 2016. Pàgines: 509.

Esmentar la pirateria desencadena, amb les excepcions que es vulgui, un doll d’imatges que quasi segur que provindran del món del cinema i que variaran en funció de l’edat de qui les evoqui –amb l’Errol Flynn com a referent ancià i el Johnny Keith Richards Depp com a exponent més recent-. Tant fa: vaixells de fusta, veles, canons, cordam, persecucions, espases i coltells, batalles navals, tresors… La coincidència és absoluta.

Esmentar la cuina ja té un què de més arriscat –quant a imatges emmagatzemades- però també provoca ecos.

Posar un cuiner a fer de pirata és una tombarella literària que l’Eli Brown desenvolupa amb mestratge i precisió en recórrer a una fórmula provada a bastament en el món de la literatura: el de l’innocent que es veu immers en un món que li és aliè però en el que intenta produir-se amb eficiència.

Qui vulgui podrà trobar, a Pólvora i canyella, unes brises lleugeres que li duran aromes de Les aventures del bon soldat Švejk del Jaroslav Hašek; d’Una conxorxa d’enzes, de John Kennedy Toole, i, també, de La festa, de Blake Edwards, que Peter Sellers va inscriure com a clàssic a la història del cinema.

L’Eli Brown presenta una bona història. I la presenta bé.

Un cuiner, l’Owen Wedgwood, mena una vida raonablement feliç al servei d’un lord anglès que li deixa marge en afers de plats i cassoles fins que una colla de pirates assalten la casa i se l’enduen a bord del vaixell amb què vagaregen pels mars mentre fan la punyeta a una companyia britànica que s’enriqueix gràcies al comerç d’opi.

Com passa a Les mil i una nits,  el cuiner ha de donar bona resposta si no vol que li facin la pell: la capitana del vaixell, la progressivament engrescadora Hannah Mabbot, el manté en vida només si cada diumenge ell és capaç de posar-li a taula un plat digne d’una emperadriu.

Després –lògicament: el llibre té poc més de 500 pàgines-, tot es va embolicant fins que fa fort.

L’autor ven la novel·la pàgina a pàgina amb molta destresa: les referències a la navegació són del tot versemblants i delaten o bé una molt bona documentació o bé un cert coneixement de la matèria; l’ambientació històrica apareix com a creïble i les receptes fan venir ganes de remenar els prestatges de la cuina i, eventualment, aconsegueixen provocar una certa salivera quan entren en la fase en què se’n descriuen els resultats.

Els accessoris, que són importants en aquesta proposta, compleixen la seva funció a la perfecció i generen un escenari sòlid en què l’habilitat redactora de l’Eli Brown es manifesta amb encara més intensitat: els seus personatges creixen pràcticament cada vegada que apareixen: es fan més densos; es fan més complexos i inabastables; obren perspectives d’interpretació sobre d’altres personatges i s’humanitzen amb claredat.

Lluny dels textos –malauradament, cada vegada més freqüents- en què els tarannàs dels protagonistes fan més voltes que un penell en un dia de tempesta, Pólvora i canyella permet assaborir el regust de la bona literatura, aquella que segueix fil per randa el procediment de qui li agrada cuinar: triar la recepta; aconseguir ingredients de qualitat; preparar-los sense pressa; posar-los a coure quan  toca; combinar-los en el moment adient i assumir que un bon plat demana temps abans de dur-lo a taula.

Article publicat al suplement Cultura d’El Punt Avui el 21 de maig del 2017: elpuntavui/Pólvora i canyella

Una vida d’una època

Tu no ets una mare com les altres, Angelika Schrobsdorff. Traducció d’Albert Vitó i Godina. La Campana, 2016. Pàgines: 605.

Si hi ha textos en què l’abisme que separa el continent i el contingut és infranquejable, el relat que signa l’Angelika Schrobsdorff els ha de fer companyia. Aquesta asseveració no té voluntat d’assignar demèrits: és una constatació que deixa la porta oberta a la possibilitat que la signatària d’aquesta crònica d’una vida i una època hagi fet, més que deliberadament, un pas enrere per aportar la màxima puresa possible al relat d’uns fets que la seva condició de quasi autobiogràfics potser hauria fet difícil de gestionar sense caure en el patetisme de l’exhibicionisme de les emocions pròpies, una pràctica en què les possibilitats de situar-se en el camp del ridícul són massa fenomenals com per a ser obviades.

La decisió de fer una narració plana fa inútil l’intent de valorar les característiques del continent més enllà de deixar constància de les aportacions que arriben al paper gràcies al que es percep que ha estat un treball eficaç en la recerca d’informació.

Aquesta meticulositat científica –que fa més que difícil  evitar de caure en el tòpic atesa la nacionalitat de l’autora, que és declara alemanya- és una més que bona eina a l’hora de presentar el contingut d’un títol que no enganya: Tu no ets una mare com les altres presenta a qui el llegeix un personatge excepcional, el de l’Else Kirschner, una dona jueva que té la sort i la dissort de viure dos períodes molt intensos de l’Alemanya del segle passat: els bojos anys 20, que van tenir una presència forta en les terres germàniques i van ser plasmats gràcies a moviments artístics com ara l’expressionisme, i els sinistres anys 30, en què la puixança del nazisme va convertir la follia en llei i la misèria humana en norma de la quotidianitat.

L’Else no vol evitar els plaers de la bona vida i no pot evitar les amargors dels temps torturats.

El relat de la seva vida, que veu la llum a través de les paraules d’una de les seves filles, il·lumina dos camins.

D’una banda, hi ha el camí obvi, el dels fets que duen el nom de la dona protagonista. El seu tarannà és prou peculiar com per a no necessitar companys de viatge a l’hora de despertar interès. Veure com evoluciona el seu pensament; intentar entendre el perquè del seu capteniment, de les seves reaccions; situar-la en un context familiar en una època determinada… entendre, en el fons, quines són les presons d’un esperit que es vol lliure és un exercici fascinant a què es convida a qui llegeix Tu no ets una mare com les altres.

­­De l’altra, hi ha el cens d’unes èpoques estranyes: el poble que se sent orgullós dels seus grans noms de la Cultura –filòsofs, músics, poetes, escriptor, dramaturgs, cineastes…- és el mateix que és capaç de donar suport a una colla de trepes sectaris que imposen el terror mentre solen Europa i miren d’exterminar tothom que consideren inferior.

Tu no ets una mare com les altres fa conviure la persona i la societat en què es produeix i és el relat d’aquesta convivència –i els contrastos que se’n deriven- el que fa valuosa la feina de la cronista: paradoxalment, l’absència d’emoció en l’homenatge a la mare li atorga la màxima vàlua possible.

Article publicat al suplement Cultura d’El Punt Avui el 19 de març del 2017: elpuntavui/Tu no ets una mare com les altres

L’encert en la tria

Els millors relats de Roald Dahl, Roald Dahl. Traducció de Ferran Ràfols Gesa. Sembra Llibres, 2017. Pàgines: 237.

roalddahlRoald Dahl necessita i no necessita presentació. Per a una part de la població, aquest autor de nom quasi cacofònic és una referència per tot el que va fer en l’àmbit de la ficció; per a una altra, segurament força més voluminosa, cal pensar que seria una sorpresa saber el nom del pare dels gremlins; del de la fàbrica de xocolata del Willy Wonka; del d’alguns dels telefilms que han fet fortuna a l’empara de l’Alfred Hitchcock i del film de James Bond Només es viu dues vegades, entre molts d’altres, com s’acostuma a dir.

La diversitat que delaten els seus crèdits artístics ajuda a fer-se una idea de la mena de personalitat que devia tenir aquest descendent de noruecs que va tenir l’oportunitat de viure en primera persona una vida d’aquelles que te l’expliquen i no te la creus.

Transvasador magnífic, Dahl va dur parts de la seva vida a la seva literatura i va completar les aportacions biogràfiques amb propostes en què, amb força humor negre i una notable però no sempre perceptible dosi de tendresa, allargassa les seves especulacions sobre la condició humana, sobretot en el sector dels defectes més comuns.

Qui conegui les seves creacions,  les ha d’haver gaudides. Qui no les coneix, que les consideri una assignatura pendent de les que no s’aproven gràcies a la misericòrdia de l’examinador. Roald Dahl és un must read indiscutible.

Per tot això, ha de ser fàcil entendre la complexitat de fer una tria que reflecteixi amb dignitat el món dahlià i la quasi impossible possibilitat de generar unanimitat sense fissures en relació al resultat.

els-millors-relats-de-roald-dahlDes d’aquest pressupost, Els millors relats de Roald Dahl pot ser discutible, però té una base sòlida que treballa a favor de la seva credibilitat. La peça més antiga d’entre les que conformen el recull data del 1945; la més moderna, del 1980. Un període de 35 anys, doncs, cobert amb una selecció que sí que posa en contacte al lector amb una tria significativa: qui la llegeixi, entendrà els fonaments de l’obra de Dahl i n’apreciarà els seus trets més significatius –en el benentès que un tast només un tast per més bon regust que deixi en el paladar.

Article publicat al suplement Cultura d’El Punt Avui el 22 de gener del 2017: elpuntavui/Els millors relats de Roald Dahl