Les meduses, les morts de submarinistes i les coses del mar en general han arribat a ser fonts estables de notícies estiuenques per a uns mitjans que, en parlar-ne, posen en evidència les nombroses mancances que els afecten.
Eren altres temps els que es vivien quan un periodista s’autoimposava l’obligació de saber de què parlava. Ara, per fer això que anomenen notícies, n’hi ha prou amb saber –o haver sentit– que ha passat alguna cosa en algun lloc. La televisió, amb les seves imprecisions, és la capdavantera a l’hora d’ensenyar les vergonyes de manera impúdica.
Com passa amb tantes altres coses, el que es diu a través de la pantalla permet fer passar bou per bèstia grossa a ulls de tothom que no té experiència en ramaderia però fa saltar les alarmes en aquells que distingeixen els cavalls dels muls i els ases.
Més enllà d’això, quan es parla d’una mort, hi ha els que es queden. La família, els amics i tots aquells que tenien alguna mena de vincle amb la persona desapareguda mereixen respecte i que les coses es diguin pel seu nom. Per això, no hi hauria d’haver excuses per a la feina mal feta en mitjans pretesament seriosos.
