Una vida explicada

(Comentari publicat al suplement Cultura de l’AVUI el 7 de juny del 2006)

Historia de mis calles, Francisco González Ledesma. Planeta, 2006. Pàgines: 450.

Ha de ser intensament satisfactori mirar enrere i adonar-se que s’ha viscut, estar a punt de morir i pensar: “Potser no he fet tot el que he volgut, però no ha estat gens malament”. Mirar enrere, a vegades, és una activitat productiva que s’enriqueix si és comparteixen els resultats: aquesta és una de les gràcies dels llibres de memòries sucosos, perquè dels trampolins cap a la santedat no se’n treu res, tret de l’avorriment.

Francisco González Ledesma ­ha posat dit a la tecla per explicar què veu quan mira enrere: el resultat d’aquesta evocació és Historia de mis calles, un relat en què els elements d’interès –que n’hi ha, perquè l’autor sí que ha estat el guionista de la seva vida– es presenten amb enfocaments i intensitats diferents, la qual cosa permet endevinar unes qualitats humanes que el to general de la redacció, lleument distant, no aconsegueix d’emmascarar.

Quan González Ledesma, a qui també es va conèixer com a Silver Kane en un de les moltes èpoques de la seva vida, fa la crònica de la seva feina com a periodista, fa passar a la primera línia narrativa l’anècdota i la constatació de fets: és una mirada nostàlgica que els col·legues que han conegut la manera de fer periodisme que ara ja no existeix compartiran íntimament –té raó quan assenyala la funcionarialització de la professió–  i que el lector general pot trobar simpàtica perquè els problemes de l’autor són els d’una persona que, com gairebé tothom, lluitat per trobar els seus llocs: feina, família, amistats, coneixements…

Ara bé, el més intens, el més engrescador, el més interessant, el més entendridor –i fins i tot el que fa justícia plena al gènere en què s’enquadra el llibre– es troba en els passatges en què es recorda una infantesa marcada per la Guerra Civil i per les seves conseqüències, que van ser nefastes per a tothom que no tenia manera de pagar-se una supervivència mínimament còmoda: és a dir, per al gruix de la població.

En aquest tram de l’evocació, González Ledesma universalitza amb destresa i convicció el fet de la infantesa, el de la innocència, el de l’aprenentatge dels mecanismes socials… Sòlid i, a la vegada, engrescador, el relat que l’autor fa de la seva infantesa és d’aquells que creen afició perquè en les seves paraules es percep la veritat viscuda. I un cop es coneix el nen, es fa molt difícil no acompanyar-lo la resta del camí.

Polítics i polítiques?

La televisió en va plena i, si ella falla, hi ha les ràdios, els diaris i internet. De polítics i polítiques, en va plena, tot i que els aplica aquesta denominació per una qüestió de pura inèrcia.

Una definició clàssica –i decididament positiva– de la persona que es dedica a la cosa de la política la situaria en una posició anímica i mental dedicada a actuar de manera ètica en benefici de la societat.

La política la van etiquetar els grecs quan eren un poble de referència. Ara també ho són, però això passa perquè presenten unes maneres de fer notablement masegades.

De persones dedicades a la política i mereixedores de lloances, n’hi ha hagut. És indiscutible. Han estat persones que han sabut estar a l’alçada de les circumstàncies del seu temps i que han estat capaces de modificar-les a benefici dels seus conciutadans.

On són, ara, els seus hereus i les seves hereves?

La crisi que tot ho omple no emmascara la feble condició dels que es dediquen ara a la vida pública. Lluny de les idees i dels ideals, la seva feina és la dels gestors, la dels administradors, la dels encarregats de magatzem… Poca cosa fan, més enllà de remenar números que facin contents els amos indeclarats. La seva és una activitat perversa perquè treballen en contra d’aquells que els han escollit. I ho fan amb impunitat. La por i la incultura que promouen de manera sistemàtica són les seves armes.

El Sol (III)

El cap de setmana comença també a Mataró…

Policial nòrdica, sector femení

Escollides, Kristina Ohlsson. Traducció de Núria Parés Sellarés. Columna, 2012. Pàgines: 477.

L’àmbit de la novel·la policial d’origen nòrdic arriba a Catalunya amb un ímpetu tan extraordinari, tan indeturable, tan abassegador, que aviat caldrà crear-li subgèneres si no es vol que s’estengui el caos entre la comunitat lectora. La procedència –Islàndia, Suècia, Dinamarca…– podria ser un rang de classificació. La qualitat mitjana dels textos, un altre. La intencionalitat dels autors també serviria: una cosa és voler fer contribucions al gènere i, una altra, tenir un entreteniment per als diumenges a la tarda…

Per descomptat, el gènere dels signataris faria bé el seu paper: el clan de les dames nòrdiques té uns senyals d’identitat literària prou clars, prou identificables, prou propis…  Les obres de les autores més traduïdes al català –Mari Jungstedt, Asa Larsson i Camilla Läckberg– ho demostren a bastament quan aporten al gènere unes mirades i unes maneres de fer que estan del tot vedades a les produccions de les seves contraparts masculines.

Kristina Ohlsson no fa un mal paper, en aquest context. Escollides, que arriba a Catalunya amb un endarreriment de tres anys –al món editorial se li acumula la feina–, és la novel·la en què neix el personatge de la Fredrika Bergman, una jove que ha d’acabar de decidir cap a on tira professionalment i que, sense que resulti cap sorpresa, fa de contrapunt als seus companys, que són homes i més grans que ella i que, de manera molta clara a causa d’aquesta doble condició, són també conservadors, sexistes, obtusos, tossuts, dissimuladament prepotents… La sort que tenen a l’hora de resoldre el cas d’un psicòpata que mata criatures per castigar-ne les mares és que la Bergman forma part del seu equip.

La relativa innocència del seu plantejament general fa que Escollides, paradoxalment, faci de bon llegir. A diferència dels autors novells que creuen que una trama envitricollada sempre és extraordinària –encara que faci aigües per tot arreu a causa de la inexperiència del constructor–, Ohlsson tira pel dret amb la història que proposa i no cau en la temptació d’embolicar la troca més del compte. Té també a favor el fet que les tàctiques de distracció que proposa, del tot evidents, són efectives i que tenen una certa consistència.

Cal afegir-hi una redacció en què les descripcions tenen poca presència i on s’opta de manera clara pel progrés de l’acció, una tàctica que defalleix puntualment quan l’autora insereix a tall de discurset les seves aportacions personals sobre les coses de la vida disfressades de reflexions de la protagonista. Res que no es pugui perdonar en una primera novel·la que pot agradar tothom tret dels puristes del gènere policial, que ja se sap que són difícils d’acontentar.

Comentari publicat al suplement Cultura d’El Punt Avui el 24 de maig del 2012: elpuntavui.cat/escollides

Arxipèlag

(Comentari publicat al suplement Cultura de l’AVUI el 2 de novembre del 2006)

La deriva dels continents, Gerard Guix. Angle Editorial, 2005. Pàgines: 176.

Una illa és, en definició barata, una superfície de terra completament envoltada de mar. A partir d’una certa quantitat d’illes que estiguin situades més o menys a prop, hom parla d’un arxipèlag. Superada la fase geogràfica, arriba la literària: en les coses de les lletres, ha fet una certa fortuna considerar les persones com a illes —l’aïllament i tota la pesca—, un símil que potser sí que era cert en les èpoques de l’antigor i que ara pren una vitalitat esponerosa a causa de l’alegria acrítica en què els humans s’emmotllen als falsos paradisos artificials que es promouen des del poder real —el de les grans empreses—, que, a despit dels embolcalls enlluernadors amb què disfressen els seus missatges, malden per implantar arreu la incomunicació que afavoreix la indefensió estil contents i enganyats.

Els personatges de La deriva dels continents, que no és una novel·la, poden entrar amb facilitat en la categoria d’illes perdudes, d’illes a la deriva —si s’accepta la llicència antifísica—, que, pels atzars de la dinàmica social, acaben constituint un arxipèlag —o formant part de manera clara de l’arxipèlag global, que també seria una interpretació correcta.

Guix, que prové del teatre —com a escriptor i com a director—, comença pel final: l’entrada del seu text, que no deixa de ser una mena de joc escrit, marca el destí de personatges que el lector encara no coneix i també el to de les explicacions amb què els dóna a conèixer. En trenta-quatre capítols relativament breus —tota l’obra ocupa 174 pàgines— es repassen el que seran els últims dies d’un grapat de persones inventades que, tot i aquesta condició, reflecteixen força bé les neurosis que, ara com ara, formen part de la quotidianitat mental de la població occidental. Els temes són els eterns —l’amor, la mort, la solitud, la sensació que no s’és comprés, la por a la intimitat emocional, el sexe…—, però la força que Guix aconsegueix atorgar a La deriva dels continents fa que l’actualització que en fa esdevingui efectiva un cop en negre sobre blanc.

La narració basa la seva evolució en el pas del temps i en la definició creixent dels individus que fa transitar pel paper. Aquesta opció, tan bona com qualsevol altra, combinada amb l’absència d’un argument clàssic —allò del plantejament, nus i desenllaç— comporta que, en alguns moments propers al final físic del llibre, el lector pugui pensar —el plantejament té uns límits— que el text no avança en no rebre informacions noves que mantinguin l’interès, però aquesta circumstància no hauria de ser un obstacle gaire seriós a l’hora de considerar seriosament la possibilitat de llegir La deriva dels continents. Si més no, fora bo llegir-lo per fer justícia a la feina de reflexió i redacció que ha dut a terme l’autor, que esdevé exemple d’una dedicació que hauria de ser norma i que, ara com ara, en aquests temps en què als planetes se’ls fa lluir com a estrelles, és, malauradament, l’excepció.